Visualització: Blanc Negre Impressió

Més crisi econòmica

From RoigEsfera


El tema a la Roigesfera:




Altres enllaços d'interès:


Etiquetes de comentaris: , , ,


Fracasa la conspiració imperialista a Llatinoamèrica


El mateix dia que es van fer públics documents classificats de l'arxiu de Seguretat Nacional dels EUA, que proven la implicació d'aquest país en el cop d'Estat que va enderrocar i matar al president de Xile Salvador Allende, el president de la República de Bolívia, Evo Morales, denúncia la ingerència dels EUA al seu país i expulsa a l'ambaixador nord-americà, Philip Goldberg, per conspirar contra la democràcia boliviana. L'expulsió de l'ambaixador marca el punt de màxima tensió, perquè els que encapçalen l'oposició a Bolívia, a més de ser els grups de major poder econòmic i els grans propietaris de terres que s'oposen a les polítiques de redistribució dels recursos en un dels països més empobrits del continent, i que representen només el 5% de la població de Bolívia, són els propis Estats Units d'Amèrica i també el grup de xoc, la “Unión Juvenil Cruceñista” que sembra el terror atacant violentament als que no pensen com ells. Ja són més de trenta les persones assassinades a Porvenir i es creu que el número pot seguir ascendint.

El tema a la Roigesfera:



Enllaços d'interès:



El resultat del Referèndum revocatori del passat agost que va ratificar la gestió del govern del MAS, Movimiento al Socialismo, d'Evo Morales, va agreujar les tensions entre aquesta dreta boliviana, desesperada davant un panorama advers als seus interessos econòmics, i la gran majoria del poble, els partidaris del legítim president. A diferència del que esperaven, va haver un creixement electoral favorable al govern nacional en vuit dels nou departaments, incloent els quatre de la denominada Mitja Lluna, Pando, Beni, Tarija i Santa Creu, on s'estan produïnt els disturbis. La victòria del president Evo Morales per un 68% dels vots, va ser l'espurna que ha provocat aquesta onada de violència a l'est de Bolívia i que ha deixat palès que l'objectiu és desestabilitzar el govern legítim per qualsevol mitjà possible.

La Unasur, la Unió de Nacions Sudamericanes, es va reunir en sessió extraordinària dilluns passat i va advertir que no toleraran una ruptura de l'ordenament democràtic a Bolívia. Funcionaris van explicar que el president de Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, va mantenir consultes amb els seus homòlegs de l'Argentina, Cristina Fernández; de Xile, Michelle Bachelet i de Veneçuela, Hugo Chávez, amb els que va arribar a un consens en el sentit que s'aplicarien "mesures diplomàtiques" en el cas que s'intenti un cop d'Estat contra el govern constitucional de Bolívia.

La setmana passada, el govern veneçolà també va denunciar un intent de magnicidi i de cop d'Estat contra el president, Hugo Chávez Frías, i contra el poble veneçolà, que hauria estat planejat per militars veneçolans amb el vistiplau de l'administració nord-americana. La televisió pública veneçolana va presentar una conversa entre militars retirats i en actiu en la que expresaven el seu desig d'atacar, amb ajuda d'un caça F-16, l'avió presidencial i de fer-se amb el control del Palau de Miraflores, seu del govern de Veneçuela. Segons el govern, darrera de l'intent de cop d'Estat podrien estar l'antic ministre de la Defensa, Raúl Isaías Baduel, el vicealmirall Carlos Millán Millán, l'antic cap de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional, Wilfredo Barroso Ferrera, i el general Eduardo Báez Torrealba, antic comandant logístic de l'Aeronàutica. De les gravacions s'extreu ben clar que: “L'objectiu ha de ser un i només un: hem d'anar a assaltar el Palau de Miraflores. L'esforç ha de dirigir-se exclusivament a l'arrest de Chávez". El President Hugo Chávez va rebre d'immediat el suport incondicional del govern i del seu partit, el PSUV, que va acusar als Estats Units i al seu President, George W. Bush, d'estar darrere d'aquest complot.

Aquesta acció representa un nou intent de cop d'Estat després del cop de l'any 2002 i es suma als atacs perpetrats pels imperialistes ianquis contra els països que, com Bolívia i Veneçuela, apliquen polítiques de canvi i transformació per a la veritable igualtat i justícia social i per acabar amb l'hegemonia de les oligarquies financeres i terratinents, que porten segles d'apropiacions indegudes.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,


Festa Nacional de Catalunya


L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge l'any 1714, durant la Guerra de Successió, en la que es van repartir el territori la família dels Borbó i la família dels Àustries.

El tema a la Roigesfera:



Petit resum de la cronologia dels fets:

L'any 1659 va ser signat el Tractat dels Pirineus pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Lluís d'Haro i Pere Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats, amagant aquest pacte que no va notificar oficialment a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720. El territori català quedava dividit en contra de la voluntat de les institucions catalanes i en contra del Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca amb les illes adjacents i els comtats del Rosselló i la Cerdanya no es podrien separar mai del Principat de Catalunya, del Regne d'Aragó i del Regne de València. Però la voluntat de la monarquia castellana va ser cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. (A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus).

Des d'abans de la mort sense descendència de Carles II el novembre de 1700, els principals països d'Europa veien amb preocupació la possibilitat que el tro espanyol fora ocupat pel dofí Lluís de França, unint així les corones espanyola i francesa i creant una gran potència amb un poder excessiu. Gran Bretanya, les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romà Germànic eren partidàris de l'ocupació del tro espanyol per Carles d'Àustria, fill de l'emperador germànic Leopold I, transferint a França les possessions espanyoles a Itàlia.

En el seu testament, Carles II va nomenar com a successor a Felip d'Anjou (fill del dofí francès), a condició que renunciés al tro francès. Contravenint aquesta disposició, el desembre Lluís XIV va declarar que mantindria els drets de successió del seu nét Felip a la corona de França. Les potències europees el van acusar de no complir el Tractat Secret de Repartiment, van declarar nul el testament de Carles II, i van formar la Gran Aliança de la Haia, que va defensar la candidatura de l'arxiduc Carles d'Austria.

La guerra de Successió, que va durar gairebé tretze anys, va enfrontar els partidaris dels dos aspirants i va tenir la seva principal activitat a la península, ja que Catalunya es va adherir el 1705 a l'aliança de la Haia, en virtut del pacte de Gènova, signat amb la Gran Bretanya, reconeixent per rei a l'arxiduc Carles d'Àustria, que es va comprometre a respectar l'autonomia foral catalana. Al reconeixement del rei es van afegir també els altres regnes de la Corona de Aragó.

Un canvi ministerial a Anglaterra, que va donar el poder al partit més conservador, i la mort de l'emperador d'Àustria, van facilitar les negociacions que es van signar a Utrecht el 1713 entre França, Anglaterra, Holanda, Savoia i Prússia. Un any més tard es van adherir Portugal i el propi emperador Carlos VI. En les negociacions, Felipe V va renunciar a França, però es va negar rotundament a reconèixer l'autonomia de Catalunya i davant l'actitud decidida del rei, que va considerar als catalans com a rebels, els aliats van abandonar Barcelona per no entorpir les negociacions. Les Corts de Catalunya van decidir prosseguir la guerra en defensa de les seves llibertats. El general Villarroel i el conseller en cap Rafael de Casanova van dirigir la resistència a Barcelona durant 13 mesos fins que no va poder sostenir-se més i l'onze de setembre de 1714, la ciutat va caure. Les paus d'Utrecht i Radstadt van consagrar el repartiment del territori que ja havia estat decidit prèviament per les grans famílies. Felipe V va ser reconegut com a rei de les Espanyes i de les Índies, amb la garantia que mai podria unir les corones francesa i espanyola i Carles VI ho va ser com a rei de Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya, és a dir, les possessions europees de la monarquia hispànica, menys Sicília, que va passar a Savoia. Anglaterra va obtenir Menorca i Gibraltar, i certes avantatges comercials amb Amèrica. Amb l'ocupació militar del territori es promulga, el 1716, un nou Decret de Nova Planta, segons el qual quedava eliminada la nació catalana, prohibida la seva llengua, les seves institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exèrcit), les seves constitucions i el seu sistema fiscal i monetari.

La dictadura del general Primo de Rivera va prohibir totalment la celebració de la diada. L'any 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va recuperar part de les seves llibertats nacionals, però en acabar la guerra civil l'any 1939, la dictadura franquista, va portar a terme la repressió més dura que mai hagi patit Catalunya. Va tornar a prohibir tota mena de celebració, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, i de milers i milers d’afusellats i represaliats, entre els que destaca el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

Però el poble català s'ha continuat manifestant cada 11 de setembre, fins i tot en els temps de màxima repressió. Mort Franco, l'any 1976 es va tornar a celebrar la diada a Sant Boi de LLobregat, lloc on van ser enterrades les exèquies de Rafael de Casanova. L'any següent es va celebrar a Barcelona amb una històrica manifestació que va aglutinar més d'un milió de persones, la més multitudinària que s'havia celebrat mai a Catalunya, on es reclamava l'Estatut d'Autonomia. Quinze dies després, un Reial decret, restablia la Generalitat de Catalunya i es nomenava President de la Generalitat a Josep Tarradellas, un dels grans moments històrics de Catalunya. El 12 de juny de 1980, el Parlament de Catalunya aprovava la llei per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l'Onze de Setembre.

Etiquetes de comentaris: , ,


Plutocràcia



La plutocràcia, del grec ploutos -riquesa- y cracia -govern-, és un sistema de govern on la riquesa és la base principal del poder, fomentant-se una representació d'origen "iusprivatista". Aquesta estructura sol aparèixer en aquells sistemes en els quals els que ostenten el poder polític, executiu, i el poder legislatiu, són els mateixos que ordenen el poder econòmic.

El tema a la Roigesfera:



Enllaços d'interès:



Les actuals democràcies liberals són part integrant del sistema capitalista, un sistema econòmic desigual que funciona de manera que facilita l'explotació econòmica dels treballadors per part dels capitalistes, que són propietaris dels mitjans de producció. Aquestes democràcies estan basades en una divisió de la societat en classes, la dels posseïdors i la dels desposseïts, i per aquest motiu no es poden considerar plenament democràtiques o participatives, s'haurien de considerar autèntiques plutocràcies. Ja Marx va distingir entre democràcies burgeses, on només la minoria posseïdora té capacitat de decisió política, de les democràcies obreres, on és la classe productiva la que mana. El finançament irregular dels partits polítics mitjançant donacions anònimes és la manifestació més obscena de la plutocràcia imperant, ja que al voltant del govern de torn, es formen de manera evident unsholdings empresarials o fàctics que el pressionen i l'obliguen a realitzar una legislació que els sigui favorable. Aquesta plutocràcia es manifesta també des d'un punt de vista marxista en la mateixa relació establerta pel treballador i el capitalista, en la qual el primer no té ni veu ni vot en cap dels aspectes que afecten la producció. D'aquesta manera, recuperant el vell sentit de les paraules que tan sovint perdem, des d'una perspectiva socialista no té cap mena de sentit parlar de democràcia en el sentit de govern del poble sempre que el poble no pugui decidir sobre l'economia, és a dir, sobre els recursos naturals i els mitjans de producció.

Un fet fonamental en aquesta etapa econòmica és el domini aclaparador que ostenten un petit nombre d'empreses transnacionals que tenen més poder que molts Estats sobre la producció, el comerç, les finances mundials, els mitjans de comunicació, l'educació, la cultura i la resta d'estructures de poder. La concentració del capital mundial en aquestes minoritàries famílies o companyies és possiblement l'aspecte més definitori de l'actual globalització que ens enfronta amb una oligarquia mundial d'una riquesa i d'un poder tan concentrats com no s'havia observat en cap altra etapa històrica de la humanitat.

No obstant això, aquest procés no deixa de respondre a l'anàlisi leninista de l'Imperialisme com a fase superior del capitalisme. Lenin va explicar que l’imperialisme, o domini del capital financer, és el capitalisme en el seu grau més elevat. El predomini del capital financer sobre totes les altres formes de capital implica el predomini del rendista i de l’oligarquia financera, la situació destacada d’uns quants estats, dotats de “potència” financera, entre tots els altres.

Etiquetes de comentaris: , ,