Publicat per La Redacció el
12:45
"Matar a un home és un crim, acabar amb tot un poble, és un assumpte a discutir"
Ibrahim Tuqam, poeta palestí (1905-1941)
El tema a la Roigesfera:
Enllaços:
Theordor Herzl, l'ideòleg del sionisme polític, va publicar l'any 1896 "L'Estat jueu", en el que defensa la creació d'un Estat propi per a la diàspora jueva. Un any més tard es celebra el Primer Congrés Sionista a Basilea (Suïssa), on s'adopta un programa per a la colonització de Palestina, després de rebutjar-se altres localitzacions a Àfrica i Amèrica Llatina per a l'Estat jueu. Es crea l'Organització Sionista Mundial com a grup de pressió del sionisme.
El 1916, França i Gran Bretanya van signar en secret l'Acord Sykes-Picot, que va establir el repartiment del Pròxim Orient entre les dues potències colonials, preveient la derrota otomana al terme de la Primera Guerra Mundial. Gran Bretanya garanteix per mitjà de la Declaració Balfour el suport britànic a la creació d'una Pàtria Nacional jueva a Palestina. El 4 de juny de 1922 el govern britànic facilitarà la penetració de jueus sionistes a territori palestí, el que va provocar l'inici dels primers enfrontaments entre palestins, britànics i jueus sionistes.
Es va crear l'Alt Comitè Palestí integrat pels cinc partits polítics palestins i va començar la Gran Revolta palestina contra els britànics, que s'estendrà fins a 1939. S'organitza la primera vaga general palestina que crida a la desobediència civil contra les autoritats britàniques. Durant la revolta 55.000 palestins van ser executats.
Davant la inhibició de Gran Bretanya, incapaç de controlar els enfrontaments entre sionistes i palestins, Nacions Unides va aprovar, l'any 1947, un Pla que suposava la partició de Palestina en dos estats, un jueu amb el 55% de la terra i un altre àrab amb el 45% restant, proposta que és rebutjada pels palestins.
El 14 de maig de 1948, es proclama d'una manera unilateral la creació de l'Estat d'Israel. S'inicia la primera guerra àrab-israeliana. A partir d'aquell moment, l’exèrcit i les milícies jueves, finançades per les grans potències occidentals, van iniciar una campanya d’extrema violència per a desallotjar la població nativa de les seves llars provocant un èxode massiu de palestins que, avui dia, suposa prop de cinc milions de persones refugiades. Aquest fet històric, es coneix amb el nom de "Nakba".
El dia de la Nakba és el dia en el que els palestins commemoren l'inici de l'èxode del seu poble. Es celebra cada 15 de maig i és la festa més important del calendari palestí, amb protestes i celebracions que s'estenen arreu del territori de Palestina i a l'exterior. Nakba és un terme àrab que significa "catàstrofe" o "desastre". Segons l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats Palestins (UNRWA) són refugiats palestins les "persones que tenien com a residència habitual Palestina entre el juny de 1946 i el maig de 1948 i que van perdre les seves cases i mitjans de vida com a conseqüència de la guerra àrab-israeliana de 1948". La UNRWA juntament amb una Comissió Tècnica designada a aquest efecte, van presentar davant L'Assemblea General de l'ONU, un informe, estimant la xifra de refugiats en aproximadament 800.000 àrabs que van ser expulsats abans o durant la Guerra de 1948 de la part de Palestina, que arribaria a ser l'Estat d'Israel, cap a altres parts de Palestina o dels països veïns, passant a ser refugiats i desplaçats. La Resolució 194 de l'Assemblea General de l'ONU de l'11 de desembre de 1948 seria la primera a esmentar la necessitat d'arribar a un acord equitatiu i just per al retorn o la compensació dels refugiats.
Només un terç d'aquests 800.000 (100.000 al Líban, 60.000 a Síria, 70.000 a Jordània, 7.000 a Egipte i 4.000 a l'Iraq) són «refugiats» segons l'ONU. Els 190.000 palestins que es van instal·lar en la Franja de Gaza i els 280.000 que ho van fer a Cisjordània són, segons la terminologia de l'ONU, «desplaçats» dins del propi país. L'expulsió per la força o "desplaçament obligatori" de la població autòctona palestina ha vist també altres episodis, com el de 1967 amb la Guerra dels Sis Dies, després de la qual molts palestins es van veure obligats a l'exili, molts d'ells per segona vegada.
Israel nega tota responsabilitat respecte als refugiats i l'atribueix als països àrabs. Reconèixer el dret de retorn als refugiats, segons el sionisme, soscavaria l'anhelada creació de la pàtria jueva a la qual aspiren, al temps que no es podria aconseguir una Palestina sense presència àrab i sota sobirania exclusivament israeliana, objectiu últim del sionisme des d'abans de la creació de l'Estat d'Israel. Com va afirmar Sharon l'any 2001, el legítim dret de retorn dels milions de refugiats palestins dispersats des de 1948 "suposaria la fi de l'Estat d'Israel". Però que han significat aquest 60 anys per al poble palestí?Etiquetes de comentaris: Imperialisme, Internacional, Lobbies, Memòria Històrica, Orient Mitjà, Palestina
