Publicat per La Redacció el
0:13
L'alarmant baix nivell de les reserves d'aigua als pantans catalans ha posat el debat sobre la gestió dels recursos hidrològics en el primer punt de l'ordre del dia. L'amenaça de manca d'aigua de boca a Barcelona si es prollonga la sequera, per molt preocupant que sigui, no deixa de ser paradoxal, ja que,
tal com publicava La Vanguardia l'octubre de 2007, Barcelona consumeix, com a aigua de boca, més aigua envasada que de l'aixeta. Concretament, segons un estudi de la Asociación Nacional de Aguas de Bebidas Envasadas (Aneabe) el 58 % de l'aigua ingerida és envasada. Segons estimacions de l'any 2007, a l'Estat Espanyol es consumeixen 147 litres d'aigua envasada per persona a l'any, el que el situa al capdavant del rànking, només superat per Itàlia i molt per davant de països com els EUA, amb 99 litres. Les causes d'aquestes dades són bàsicament dues ben conegudes: el mal sabor de l'aigua a determinades zones, degut al clor i la resta d'agents potabilitzadors de l'aigua, i la creença, molt extesa gràcies al bombargeig dels mitjans de comunicació però no fonamentada científicament, que l'aigua envasada és de major qualitat que la canalitzada.
El consum d'aigua envasada s'ha anat incrementant a un ritme constant en els últims 30 anys, gràcies a l'orquestració publicitària que ens ha aconseguit fer creure que era més sana que la de l'aixeta, quan no ho és i a més costa unes 500 vegades més. Hi ha importants interessos econòmics rera el negoci de l'aigua i el seu embotellament que els mitjans oculten descaradament a la població en l'actual debat i que juguen un paper fonamental en el condicionament de l'opinió pública per tal que accepti la privatització dels recursos hidrològics ara estatals. [+]
El negoci de l'aigua envasada representa un volum anual de 89.000 milions de litres i els seus beneficis s'estimen en 50.000 milions de dòlars. Les grans empreses de l'alimentació com Nestlé, Coca-Cola o Danone s'han col·locat al capdavant del sector de l'aigua envasada i han protagonitzat ja més d'un escàndol. Per exemple, quan Coca-Cola es va introduir al mercat britànic, es va descobrir que sota la marca comercial Dasani venia aigua d'aixeta tractada a 1,40 euros el mig litre. L'aigua que aquesta corporació presentava com “natural pura” procedia de les canonades de la Thames Water, una de les empreses britàniques de distribució. Aquesta companyia cobrava per la mateixa aigua que venia Coca-Cola uns 0,004 euros per cada mig litre, és a dir, el preu final era 350 vegades més gran. A més Coca-Cola reconeix obertament que, per cada 2,7 litres d'aigua potable que la multinacional extreu de la terra, es fabrica 1 només litre de producte, els 1,7 litres restants s'usen per rentar les ampolles i la maquinària i després es descarten com aigua de deixalla.
Segons la llei, les aigües envasades es divideixen en: Minerals Naturals (d'orígen subterrani, amb una composició constant de minerals que li confereixen propietats beneficioses teòriques per a la salut), de font (Aigues no tractades però que no tenen cap mena de propietat beneficiosa per a la salut) i Potables Preparades (Aigües tractades per a ser potables, que han de complir els mateixos requisits que les aigues potables de consum públic). No obstant això, les aigües envasades també presenten problemes de neteja, de salubritat i, contràriament al que ens donen a entendre nombrosos embotelladors, en general, no posseeixen propietats curatives ni preventives contrastades. No només això. Investigadors de l'Institut de Geoquímica Ambiental de la Universitat d'Heidelberg (Alemanya) han estudiat el comportament dels envasos de plàstic a llarg termini i han arribat a la conclusió que els líquids guardats molt temps a temperatura ambient incorporen importants quantitats d'antimoni, una substància tòxica component del polietilén tereftalat (PET) i altres plàstics.
Es diu que l'aigua de l'aixeta no està tan neta com seria desitjable. En lloc d'insistir sobre la necessitat d'aigua d'aixeta més sana, alguns interessats pretenen que gastem els nostres diners en l'envasada. Els experts asseguren que tant l'aigua envasada com la de l'aixeta tenen de mitjana una qualitat similar i ressalten que l'aigua de l'aixeta, en concret la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és un dels productes més controlats que existeixen. El mal sabor de l'aigua de la zona sud de Barcelona, alimentada pel riu Llobregat des de les plantes potabilitzadores de Sant Joan d'Espí i Abrera, es deu exclusivament a l' important tractament que reben aquestes aigües per assegurar-ne la seva potabilitat, encara que això sigui en detriment de la seva qualitat organolèptica. La zona nord de l'Àrea Metropolitana, alimentada per les aigües del riu Ter, tenen un gust millor, però no una notable qualitat superior a efectes sanitaris.
L'aigua és cada dia més escassa i, per això, cada dia més cara. Però, quin és el preu real de l'aigua? De fet, el preu de l'aigua varia de manera extraordinària segons la ciutat. La Federació de Consumidors en Acció va realitzar un informe el 2004 en el que analitzava el cost de l'aigua en 28 ciutats diferents i concloïa que existia una variació de preu del 761%. Per exemple, per consumir 12 metres cúbics i mig d'aigua –el normal per a una família de quatre persones–, a Valladolid es pagaven 2,72 euros al mes en 2004 (més IVA). A l'extrem oposat, Aigües Municipalitzades d'Alacant cobrava en el mateix any uns 23,43 euros pel mateix consum, inclosa una quota fixa mensual de 18,68 euros, quota que a Valladolid no existia.
Després de tot això, quan sentim a parlar d'escassetat de l'aigua i de possibles solucions, no podem si no preguntar-nos: i l'aigua privada? Restringim l'aigua als agricultors i comprometem les collites, estem disposats a realitzar obres d'enginyeria que comprometen el medi i serem capaços de restringir l'aigua d'aixeta als consumidors però no hi ha ningú que es plantegi l'opció d'actuar contra unes multinacionals propietàries d'importants fonts que s'enriqueixen amb marges de benefici del 350% i converteixen en deixalla 2 de cada 3 litres que gestionen?
El Ministeri d'Indústria va presentar el febrer de 2007 l'Avantprojecte de Llei de Bases de les Aigües Minerals i Termals. Amb aquesta norma volia declarar de domini públic les aigües minerals i termals, ja que ara una part important d'elles són de titularitat privada. Amb aquesta mesura “es procedeix a demanialitzar (és a dir, passar a titularitat estatal) totes les aigües minerals i termals”. Per compensar als propietaris de les aigües demanialitzades, l'executiu proposa en una disposició transitòria establir una concessió de 60 anys.
Aquest avantprojecte va ser molt criticat des de nombrosos sectors de pressió, que van arribar a comparar la política del govern de Zapatero amb la del bolivià Evo Morales. El projecte només afectava a les aigües minerals i termals i no incloïa les aigües de font, ni les preparades.
Els liberals argumenten que la propietat col·lectiva de l'aigua ocasiona el ràpid desproveïment dels aqüífers i que sense drets de propietat sobre l'aigua ningú té incentius per trobar i explotar les aigües subterrànies. Intenten implantar la idea que la privatització de l'aigua no imposaria preus prohibitius per als més pobres del món. A partir d'aquest argumentari tan poc sostenible, els darrers anys s'ha generat un mercat gegant de l'aigua, sota l'excusa que la privatització comportaria la millora de l'eficiència i l'expansió del servei. No obstant això, com tantes altres vegades, l'eficiència promesa només amaga l'interès d'aquests lobbies de pressió econòmica per augmentar els seus propis beneficis. La revista anglesa The Economist (16 de març de 1997) va publicar que els costos de producció de l'aigua potable a França per a la mateixa quantitat de persones gestionada per una empresa privada era un 44% més cara comparada amb la d'una empresa pública.
El grup parlamentari d'Izquierda Unida a l'Assemblea de Madrid va denunciar que el govern de l'esmentada comunitat va imposar una pujada de tarifes que penalitzava amb un augment del 13% als particulars, al temps que feia una rebaixa a les empreses. Més o menys al mateix temps, la Agència Catalana de l'Aigua (ACA) va decidir penalitzar els consums malgastadors en l'àmbit domèstic i també augmentar les tarifes a les indústries més contaminants i consumidores en excés (per exemple, les explotacions ramaderes, entre d'altres).
L'actual debat sobre l'aigua coincideix de manera gens casual amb una crisi del mercat
immobiliari que farà minvar de manera important els ingressos que els ajuntaments perceben per la venda del sòl de titularitat municipal. No és d'estranyar que importants grups econòmics ja estiguin exercint la seva capacitat de pressió, talment com voltors, per tal que els ajuntaments cedeixin a obtenir beneficis de la privatització de les aigues municipals.
D'aquesta manera, davant l'actual situació, enlloc d'enfrontar la crisi amb un model que reforci la capacitat de l'estat sobre els recursos d'aigua que haurien de ser de propietat i gestió pública, tot sembla indicar que els principals partits polítics, de la mà dels mitjans de comunicació, pretenen aprofitar la crisi per colarnos mitjançant la tàctica del shock un altre procés de privatització dels recursos naturals que són de tots i de totes.
Embotellada o de l'aixeta, l'aigua és cada vegada un luxe més gran i el canvi climàtic fa que aquesta circumstància s'agreugi cada dia més. A Espanya es preveuen cada vegada menys pluges, no obstant això el consum per càpita no para de créixer i el nombre d'habitants tampoc, el que confirma que estem vivint una realitat insostenible. Els diferents governs han cedit als interessos de les multinacionals i han oblidat el mandat de proveïr d'aigua potable a tots els seus ciutadans: milions de persones a tot el món ja no tenen accés a l'aigua potable que gestionen de manera privada una minoria d'empreses cada cop més fora de tot control.
L'aigua s'ha convertit en un emblema de la lluita per la vida i un dels èxits més importants dels pobles del món ha estat evitar que aquest bé es privatitzi fins ara.
La població es va adonant que el model neoliberal és incompatible amb els drets humans i amb la vida mateixa que exprimeix fins a consumir. El tema a la Roigesfera:
Altres enllaços interessants:
Etiquetes de comentaris: Aigua, Catalunya, Economia, Estat Espanyol, Lobbies
El poble italià ha manifestat la seva voluntat a les urnes i Berlusconi ha resultat guanyador en els comicis electorals de la setmana passada. La coalició conservadora d'aquest magnat de la comunicació, il Popolo della Libertà, PdL, resulta triomfadora i podrà governar amb majoria absoluta a les dues cambres, el Senat i el Congrés de Diputats. Silvio Berlusconi, de 71 anys, serà investit president per tercera vegada, malgrat haver estat involucrat en nombrosos casos de corrupció i tràfic d'influències, protegit per formacions polítiques d'extrema dreta com la Lliga Nord de Bossi. 
