El govern de la Xina ha acusat al dalai-lama d'orquestrar una sèrie de motins antigovernamentals al Tibet en un intent de boicotejar les olimpíades de Pequín i enderrocar als líders comunistes de la regió.

"El boicot és només una part de la conspiració que el dalai-lama i els seus seguidors han formulat per utilitzar els Jocs Olímpics contra el govern xinès i atreure l'atenció internacional sobre les seves intencions secessionistes", afirmava l'agència oficial Xina Nova.


El tema a la Roigesfera:

• Gallo Rojo: El Dalaï dice que dimitirá
• Gabriel Jaraba periodista: Tibet democrático y libre, China próspera y triunfante
• El Colomí Missatger: La movida tibetana
• Antoni Puig Solé: El Tibet i la Xina
• Voltairenet.org: Los servicios secretos estadounidenses implicados entre la China y el Tibet

Els extensos altiplans situats al nord de l’Himalaia constituien un mosaic de petites monarquies y ciutats-estat que no tenien cap identitat social, cultural i política comunes. Nobles locals i sacerdots budistes, qual senyors feudals de l’Europa medieval, ho controlaven tot. Unes 700.000 persones eren serfs, en una població total d'1,2 milions d'habitants. Aquesta forma de societat es va mantenir fins al segle XX.

Al segle XIII el Tibet va ser dominat per l'Imperi Mongol. En el XVII, la Xina va enviar un comissionat a Lhasa per fer-se càrrec del govern. Per raons econòmiques, els senyors feudals i els dignataris religiosos es van rebel·lar i van assassinar el comissionat. El Tíbet, com a regió xinesa, va perviure en pau i sense interrupcions fins que en el 1904, debilitada la dinastia Ching, els britànics van enviar un fort contingent militar i van ocupar Lhasa, forçant l'obertura de la frontera entre l'Índia i el Tibet amb finalitats comercials. En 1906 els britànics van signar un tractat amb la Xina pel qual el Tibet es convertia en un protectorat britànic.

En 1907 es va signar un nou tractat entre Gran Bretanya, Xina i Rússia on es donava a la Xina la sobirania sobre el Tibet. En 1911 l'esclat de la guerra civil va obligar les tropes d'aquest país a retornar a la Xina, oportunitat que van aprofitar els monjos tibetans per restablir el control sobre el Tibet.

En 1914 es va negociar un tractat entre la Xina, el Tibet i la Gran Bretanya denominat "Convenció de Simla", mitjançant el qual els britànics volien dividir al Tibet a dues regions, la qual cosa no va prosperar perque el govern de Xina va rebutjar tal posició al no haver signat l'esmentat tractat i va afirmar que el Tibet no era una nació independent, sinó un protectorat de la Xina.

A l'esclatar la Revolució de Xinhai i la Primera Guerra Mundial, el Tibet va perdre interès per a les potències occidentals i per al govern xinés. En aquesta conjuntura el dalai-lama va aprofitar per pendre el govern del Tibet, amb l’ajut econòmic dels EUA i la Gran Bretanya.

Però la Xina no va renunciar mai a la seva hegemonia sobre el Tibet i en 1950 l'Exèrcit Popular d'Alliberament comunista, que considerava que el territori estava governat per senyors feudals, va entrar al Tibet derrotant fàcilment a l'exèrcit tibetà. En 1951, la major part de l'elit tibetana va acceptar l'acord de negociar amb la Xina el Pla per a l'alliberament pacífic del Tibet, que contemplava l'administració conjunta dels dos governs.

L’any 1956, les autoritats comunistes xinèses van decidir aplicar una reforma agrària als territoris tibetans de la província de Sicuani. L'elit local no va acceptar que les seves propietats i els seus drets es veiessin afectats. Aquests fets van conduir a l'aixecament armat de 1959, que havia estat preparat durant diversos anys, sota la direcció dels serveis secrets americans de la CIA.

Fins aquella època, les terres i els habitants del Tibet no eren més que propietat de les institucions dels governs, dels monestirs i dels nobles tibetans locals, és a dir, les tres categories principals de propietaris que recolzaven la servitud feudal tibetana, que eren propietaris pràcticament de la totalitat de les terres, les planures, els boscos, les muntanyes, els recursos aqüífers i el bestiar, tot i que representaven menys del 5% de la població total del Tibet.

No només estaven habilitats per explotar als seus serfs, sinó que també exercien un poder de domini. Els serfs i els esclaus, que representaven la resta de la població, el 95%, no disposaven de cap dret fonamental de l'home i no tenien reconeguda cap llibertat. Des del seu naixement, els serfs pertanyien a un propietari. La seva existència, la seva mort i el seu matrimoni depenien de la voluntat del seu amo. Tractats com el bestiar, els serfs podien ser venuts, comprats, transferits, proposats com dot, oferts a títol de gràcia per altres propietaris de serfs, utilitzats per esgotar deutes o intercanviats per altres serfs.

La Xina comunista va introduir canvis substancials en el Tibet quan van desposseir de les terres als lames i van introduir l'educació secular. El govern comunista xinès va abolir la servitud i els terribles càstigs corporals mentre que la major part de la llibertat religiosa va ser restituïda.

La comunitat internacional, si bé admet que les condicions de vida en el Tibet han millorat considerablement sota el règim xinès, considera que la Revolució Cultural i les contínues migracions han erosionat la cultura i les tradicions d'aquest poble.

El fet cert és que la situació dels drets humans està millor que sota la servitud feudal dels monjos tibetans, tot i la bona imatge que té el dalai-lama en el món occidental, ja que les mutilacions i els càstigs corporals sobre la gent eren massa freqüents. El govern xinès ha millorat l'estatus de la dona i ha introduït mecanismes per a la defensa, el desenvolupament i la conservació del medi ambient i de la cultura local.

La guerra que es va iniciar ara fa cinc anys a l'Iraq justificada amb mentides, encara no s'ha acabat. Malgrat l'enderrocament del govern de Saddam Hussein i la seva execució 45 mesos després de la invasió, el país ocupat pels Estats Units d'Amèrica, és devastat per la violència. El suposat règim dictatorial de Saddam Hussein i del Partit Baas, era un mal menor en el panorama polític de l'Orient Mitjà. Només cal tenir en compte que era l'únic Estat laic de la regió i en el que les dones tenien més presència en la vida pública i política, fins i tot en el mateix Parlament.


El tema a la Roigesfera:

• L'Hospitalet que vols: 5 anys de barbàrie
• Des de l'esquerra. El bloc d'Iñaki Escudera: Iraq, ZP i Ismael Serrano
• Público.es/Internacional:"Lo que dijo Aznar es patético"

Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, el govern de George W. Bush va assenyalar amb el seu dit acusador a l'Iraq i en aquest moment van començar les mentides. El President dels Estats Units va afirmar que Saddam Hussein era la metxa juntament amb Ossama Ben Laden dels atemptats. Però un estudi recent del Departament de Defensa nord-americà basat en l'anàlisi de sis mil documents oficials iraquians i milers d'hores d'interrogatoris a ex-col·laboradors del president Saddam Hussein, va portar a la conclusió que entre Ossama Ben Laden i el President executat, mancaven vincles directes.

El govern dels EUA va inventar després que l'Iraq disposava d'armes de destrucció massiva. "No poden quedar dubtes, Saddam Hussein té armes biològiques i capacitat per a produir més, moltes més. L'Iraq ha estat investigant dotzenes d'agents que causen malalties com gangrena, pesta, tifus, tètanus, còlera i febre hemorràgica, i també té els mitjans per a produir la verola. Tenen àntrax i toxina botulínica", van escampar arreu. Però el fets demostren que mai es van trobar els 25.000 litres d'antrax que suposadament havien estat produïts a l'Iraq.

Desgraciadament, George W. Bush va creure que era una missió "divina" que els havia estat assignada a ell i als Estats Units. Per aquest motiu l'equip de neocons de Bush va obviar l'opinió pública, tots els fonaments democràtics i el dret internacional, per poder desencadenar una guerra, les conseqüències de la qual són encara desastroses en tots els àmbits. "Cinc anys després de l'inici de la guerra a l'Iraq, la situació humanitària en la majoria de les regions del país roman entre les més crítiques del planeta", afirma el Comitè internacional de la Creu Roja.

L'Iraq és avui un país dividit. Sota els cops de l'exèrcit d'ocupació, sunnites, xiítes i Kurds s'observen amb desconfiança. Alguns consellers americans prediquen fins i tot una divisió del país en tres entitats. La setmana passada, el Primer Ministre iraquià, Nouri Al Maliki, va obrir a Bagdad una conferència nacional destinada a reconciliar les diferents comunitats del país. Però el principal bloc sunnita del país va boicotejar la reunió. Aquell vespre, un atemptat suïcida, contra un grup de fidels xiítes reunits prop d'una mesquita en la ciutat santa de Kerbala, havia causat almenys 50 morts.

Al setembre passat, un 59% dels Americans consideraven que la història jutjaria la guerra a l'Iraq com un fracàs. La terrible situació ha fet ressorgir l'espectre de la guerra de Vietnam, l'estancament polític, la pèrdua de confiança internacional i sobretot, la volta a les imatges que pensaven oblidades com les borses de plàstic sorgides dels cellers dels avions, que porten els cossos sense vida dels seus familiars. Els diners no eren tampoc un problema fa cinc anys, en el desencadenament de la guerra. Però 500 mil milions de dòlars més tard, els experts es preocupen per l'impacte que aquest cost pugui ocasionar en la primera economia del món, ja sacsejada per la crisi financera. Finalment, les revelacions de les tortures infligides als presos en mans dels americans a la pressó d'Abu Ghraib van revelar la sinistra veritat de la democratització i l'alliberament de l'Iraq.

El fracàs americà és palès. La croada de Bush no ha fet res més que empitjorar les tensions a la regió, donant un pes cada vegada més important als islamistes radicals. Ironies de la vida, la caiguda del règim de Saddam Hussein (que havia estat subvencionat pels EUA per acabar amb la Revolució Islàmica dels iranís) ha tingut com a conseqüència reforçar el paper regional de l'Iran, que sorgeix així com la primera potència a la zona. Washington es veurà ara obligat a repensar les seves relacions amb Teheran.

El suposat règim dictatorial de Saddam Hussein i del Partit Baas, era un mal menor en el panorama polític de l'Orient Mitjà. Només cal tenir en compte que era l'únic Estat laic de la regió i en el que les dones tenien més presència en la vida pública i política, fins i tot en el mateix Parlament.

El passat 19 de març es va iniciar el judici per decidir sobre l'estatus legal o il·legal de l'Unió de la Joventut Comunista de la República Txeca (KSM), organització que va ser prohibida per decisió del Govern Txec, l'any 2006.

El motiu que ha al·legat el Ministeri de l'Interior Txec és l'objectiu de la KSM de substituir la propietat privada dels mitjans de producció per la propietat col·lectiva d'aquests.

Els preocupants fets que s'estan succeint a la República Txeca són un atac contra les organitzacions democràtiques, progressistes, d´esquerres i sobretot comunistes del món i mostra clarament l'anticomunisme i el caràcter opressor i antidemocràtic del sistema capitalista actual.

Adjuntem l'enllaç al document de la KSM:

Document de la KSM en castellà

L'esquerra francesa ha conservat l'avantatge en la segona volta de les eleccions municipals amb un 49,5% dels vots enfront del 47,5% de la dreta, segons les estimacions de l'Institut Nacional CSA. Aquesta victòria de l'esquerra hauria pogut ser major amb més participació popular. El percentatge de participació, que ja va ser escàs en la primera volta, ha estat menor en la segona, el més baix nivell registrat per aquest tipus d'escrutini sota la V República.

Malgrat això, set de les deu ciutats franceses més importants van passar a mans de l'esquerra, que segura de conservar París, va triomfar també a Toulouse, Estrasburg, Périgueux, Amiens, Caen, Evreux, Mende, Quimper, Reims i Valence.

En passar "l'ensurt" de la primera volta, la dreta esperava disminuir la bretxa en la segona volta. Al votar majoritàriament a l'esquerra, els electors han sancionat la dreta en el poder. La qüestió del poder adquisitiu i els salaris, el descontent dels francesos per la política econòmica del Govern, la caiguda del President en els sondejos...ha ratificat els resultats de la primera volta electoral, el gir de França cap a l'esquerra. No obstant això, l'esquerra ha perdut algunes ciutats com Calais on l'Unió per un Moviment Popular (UMP), el partit de Sarkozy, va aconseguir la victòria amb el suport tàcit del FN. La dreta guanya també, per la manca d'estratègia i d'unió clara de l'esquerra a Le Havre, malgrat el fort rebuig de la gestió d'Antoine Rufenacht en els barris populars.

El Partit Comunista Francès (PCF), després d'una primera volta prometedora, on havien derrotat a la dreta en Dieppe i d'altres ciutats com Vierzon, va conèixer una segona volta més mitigada amb la pèrdua del departament de Seine-Saint-Denis i municipis d'Aubervilliers, Calais i Montreuil. Però al mateix temps, els comunistes han vençut en diverses ciutats mitjanes com Villepinte, Villeneuve-Saint-Georges, Ports-els-Valence, Firminy, Aubière, Villerupt, Queven i Roissy-en-Brie. Segons Michel Laurent, responsable de les eleccions del PCF, el nombre d'ajuntaments comunistes en ciutats amb més de 9.000 habitants hauria passat dels 86 del mandat anterior, als 89 en l'actualitat.

En quant al Moviment Democràtic (MoDem), partit de centre de François Bayrou, també ha punxat i no ha aconseguit ocupar el paper d'àrbitre que es proposava assolir.

El President Sarkozy va jutjar que era el seu "deure" demanar als abstencionistes reprendre el camí cap a les urnes, en la seva única intervenció dimarts passat a Toulon. Per segona setmana consecutiva, els electors de Nicolas Sarkozy, President de la República francesa, Cap de l'Estat i cap de la dreta UMP, van fer fàstics en massa a les urnes. La caiguda de diversos ministres de la dreta francesa com Xavier Darcos a Périgueux ve a afeblir el poder de Sarkozy.

Després de l'anunci dels primers resultats, els responsables polítics de l'esquerra, van considerar que el President de la República i el Govern haurien de reorientar la seva política. Però les personalitats de l'UMP van interpretar, al contrari, que seria necessari accelerar el ritme de les reformes.

Victoriosos en les municipals, l'esquerra surt encara més reforçada de la segona volta de les cantonals. El PS, que administrava 51 de cada 101 departaments, consolida la seva majoria amb vuit departaments com Somme, els Deux-Sèvres, el Lot-et-Garonne, el Corrèze, el Indre-et-Loire i el Barri-Oise.

Milers de persones s'han manifestat en diverses ciutats de tot el món, com Barcelona, Madrid, Londres, Istanbul, Nova York, París i Seül, en el cinquè aniversari del conflicte iraquià.

Al voltant de 3.000 persones han participat en la manifestació de Madrid, convocada per diversos partits polítics, associacions pacifistes i diferents plataformes per protestar per la "guerra global i permanent de l'administració nord-americana" a l'Iraq i pels diferents conflictes bèl·lics i ocupacions militars del Pròxim Orient. "No a l'ocupació de l'Iraq i Afganistan" deia la pancarta que ha encapçalat la marxa en mans d'un grup de dones i noies palestines que no han deixat de llançar consignes contra Israel i Estats Units. Banderes roges, republicanes i palestines han abundat en una concentració amb molts joves i en la que no han faltat notes de color, com un grup de pallassos encarregats de satiritzar la guerra.

• Plataforma Aturem la Guerra: Imatges del 15M
• 
  Lenin's Tomb: Year Five-Still On The Streets.
• The Heathlander: Still resisting five years on

La plataforma "Aturem la Guerra" ha convocat més d'un miler de persones a Barcelona per denunciar que la situació al Pròxim Orient està pitjor que fa cinc anys. Els manifestants han iniciat la marxa al centre de Barcelona sota el lema "Ara, com fa 5 anys...No a la guerra". A Còrdova, unes 600 persones es van concentrar en el Bulevard del Gran Capità de Còrdova en protesta per les guerres en un acte convocat per Còrdova Solidària.

A Sevilla, unes tres-centes persones, segons fonts policials, han reclamat la sortida de les tropes estrangeres de l'Afganistan i l'Iraq. La manifestació que respon a la jornada internacional de protesta convocada pel Fòrum Social Mundial, ha recorregut el centre de Sevilla per acabar davant el Consolat dels EUA, amb la lectura de poemes contra la guerra. En ella ha participat el diputat electe d'IU al Parlament andalús, Juan Manuel Sánchez Gordillo, que ha defensat que "el terrorisme més perillós és el del senyor Bush, que va envair gratuïtament Iraq, on no havia armes de destrucció massiva, no està imposant la democràcia ni la llibertat, hi ha 600.000 morts sobre la taula i pràcticament una guerra civil".

A Saragossa, la concentració contra l'ocupació de l'Iraq ha reunit a dues-centes persones a la Plaça d'Espanya. En el manifest llegit a la capital aragonesa s'ha denunciat la mort de centenars de milers d'iraquians i la "situació quotidiana atroç" que viuen els habitants d'un país en el qual el 43% de la seva població viu en l'"extrema pobresa". Altres protestes similars s'han celebrat a Bilbao, on els manifestants han recorregut el centre de la capital biscaïna, i a Pamplona.

A Gran Bretanya, centenars de persones han sortit als carrers de Londres i de Glasgow per reclamar la retirada de les tropes britàniques de l'Iraq i Afganistan, coincidint amb el cinquè aniversari de l'entrada a Bagdad que va suposar l'enderrocament de Saddam Hussein i l'inici del que els manifestants van denunciar com les ‘guerres de Bush'.

Les mobilitzacions han denunciat les intencions d'atacar Iran i el tancament de les fronteres a la franja de Gaza i formen part d'un Dia Global de Protesta, una acció global segons ha precisat en un comunicat "Stop The War Coalition". En el seu manifest, l'organització va explicar que el seu objectiu principal és demostrar que la majoria de la gent "s'oposa a les guerres de Bush" i, en aquest sentit, ha denunciat que, cinc anys després de l'inici de l'operació a Bagdad, "el món s'ha convertit en un lloc molt més perillós".

Filòsof, historiador, sociòleg, economista, escriptor i pensador socialista alemany, va ser el pare teòric del socialisme científic i del comunisme, juntament amb Friedrich Engels. Actualment, fins i tot per als seus detractors, Marx és considerat una figura històrica clau per entendre la història, l’economia i la política.

Karl Marx va néixer a Treveris, una antiga metròpoli romana de la Prùssia renana, el 5 de maig de 1818. Renania havia estat durant vint anys (1794-1814), sota el domini francés. Marx va créixer en una ciutat on s'havia consolidat l'obra de la Revolució francesa.

Era el tercer de set fills d'una família burgesa jueva de classe mitjana. El seu pare, Heinrich Mordechai Marx, que era descendent d'un llarg llinatge de rabins, exercia l'advocacia a Trèveris, la seva ciutat natal i era també Conseller de Justícia. Va abraçar el protestantisme per poder mantenir el càrrec en l'administració de Renània, però va educar els seus fills en el racionalisme. La seva mare, Henrietta Pressburg, va néixer a Holanda, i va tenir nou fills, però molts van morir.

Va decidir, d'acord a la voluntat del seu pare, iniciar estudis de dret a la Universitat de Bonn però els va deixar per estudiar filosofia a la Universitat de Berlín, un centre intel·lectual molt actiu de l'època. Es va doctorar el 1841 a Jena amb una tesi titulada “Diferència entre la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i la d'Epicur”. Durant la seva joventut, i després de la seva formació en filosofia, Marx va rebre la influència del filòsof alemany predominant a Alemanya en aquell temps, Hegel. D'aquest autor va aprendre el mètode del pensament dialèctic que ell més tard portaria de l'idealisme dialèctic de l'esperit com a totalitat al materialisme històric.

Aviat es va implicar en l'elaboració de treballs al voltant de la realitat social, col·laborant l’any 1842 juntament amb Bruno Bauer en l'edició de "La Gaseta Renana" (Rheinische Zeitung), publicació de la que aviat va arribar a ser redactor en cap. Durant aquest període també va freqüentar la tertúlia filosòfica dels Lliures (Die Freien). La Gaseta Renana va ser acusada de comunista per publicar articles de Gustavo Mevissen i Moses Hess, sobre lluites obreres a Anglaterra i sobre el comunisme a França. Finalment va ser intervinguda per la censura, i posteriorment, Marx va ser acusat d'acció subverssiva i va haver de marxar a l'exili.

Karl Marx es va casar amb Jenny Von Westphalen, amiga de l'infància amb la qual es va prometre quan era estudiant, però només va aconseguir casar-se amb ella després de la mort dels pares d'aquesta, que s'oposaven a la relació, i després d'aconseguir una certa estabilitat econòmica com a director dels "Annals franco-alemanys" (Deutsch-französische Jahrbücher). Al costat de Ruge va fundar a París aquesta revista de la que va ser director, si bé durant poc temps ja que el govern francès la va tancar per pressions del govern prussià.

Van viure amb fortes penúries econòmiques degut a la irregularitat dels ingressos de Marx, a la persecució política (que censurava i clausurava les revistes que publicava) i a haver de mudar-se constantment de país. Marx va tenir amb Jenny Von Westphalen 6 fills, en 1849 esperaven ja el quart, en 1855 ja havien mort tres -Guido, Franciska i Edgar- convulsions, bronquitis i tuberculosi serien les causes, la petita, Eleonora Marx va formar part del moviment feminista i Laura Marx, es va casar amb el dirigent socialista francès Paul Lafargue, i es va suïcidar al costat d'ell el 1911.

El 1844, Karl Marx es va instal·lar amb la seva esposa a París. Allà va conéixer i va establir una gran amistat amb Friedrich Engels, que es va convertir en el seu principal col·laborador (i va oferir-li en múltiples ocasions suport econòmic degut a la penúria econòmica a la qual es va veure sotmesa la seva família per causa de l'eventualitat dels seus ingressos). També va conéixer a França a importants pensadors socialistes de l'època com ara Pierre-Joseph Proudhon, Louis Blanc, Mijaíl Bakunin i al poeta alemany Heinrich Heine. Va escriure les seves reflexions teòriques d'aquesta època en una sèrie de quaderns de treball que pòstumament van ser publicats com els “Manuscrits econòmics i filosòfics”. D'altra banda, el pes polític dels seus articles periodístics li va fer guanyar fama de revolucionari, el que va provocar la seva expulsió de França.

Es va establir a Brussel·les, on el van obligar a "jurar per el seu honor que no publicaria cap obra sobre la situació política a Bèlgica". Amb Engels empendrà un treball que durarà fins a finals de 1846 i que serà el manuscrit de "La ideologia alemana" i les "Tesis sobre Feuerbach". Aquests textos van marcar un pas molt important en la vida intelectual de Marx i Engels. Van fundar la Lliga dels Comunistes, després de la qual es va declarar apàtrida, ateu i revolucionari.

El Comité Central de la LLiga del Comunistes, va encomanar la redacció del “Manifest del Partit Comunista”, a Marx en coautoria amb Engels. Posteriorment es va traslladar a Colònia, on es va fixar l'objectiu de crear un nou diari, la "Nova Gaseta Renana" (Neue Rheinische Zeitung). La seva nova publicació va assolir un èxit immediat, en el context d'una època de fort sentiment social i compromís revolucionari. Però en aquell moment, la realitat era la repressió més dura, va comparéixer dues vegades davant dels tribunals, els seus col·laboradors van ser empresonats. En conseqüència, el diari va ser prohibit pel govern de Renània.

És en aquest punt quan Marx es dedica a l'escriptura d'una de les seves obres fonamentals, “El Capital”, que elabora en les sales de lectura del Museu Britànic. Es tracta d'un balanç crític per desvelar, com diu en el seu prefaci, la llei econòmica del moviment de la societat moderna" i d'aquesta forma dotar de contingut científic les lluites del proletariat. Aquest llibre estava consagrat a l'anàlisi dels mecanismes de la societat capitalista. El primer volum de "El Capital" no va veura la llum fins a 1867, després de divuit anys de treball.

Marx va participar en la fundació i organització de la Primera Internacional el 28 de setembre de 1864, coneguda com l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), participant activament en les discussions. A ell se li va encarregar la redacció de la Declaració inaugural de la A.I.T i va participar també en l'elaboració dels seus estatuts i altres documents.

A partir dels debats es va establir un enfrontament entre Marx (comunista) i Bakunin (anarquista), que va acabar amb la sortida de la Internacional de les seccions bakunistes, que reunides al Congrés de Saint-Imier (Suïssa), refundaríen la Internacional.

La Comuna de 1871 va constituir per a Marx i Engels una experiència nova i la seva derrota va significar un cop molt dur per a la Internacional. L'any 1876, el Consell general decretava la disol·lució de la A.I.T. Marx es va retirar de la lluita política i es va dedicar a l'escriptura i la teorització. El 14 de març de 1883 va morir a Londres.


Testimoni i víctima de la primera gran crisi del capitalisme (dècada de 1830 del segle XIX) i de les revolucions de 1848, Marx es va proposar desenvolupar una teoria econòmica capaç d'aportar explicacions a la crisi, però a la vegada d'interpel·lar al proletariat a participar en ella activament per produir un canvi revolucionari.

La vasta obra de Marx ha estat interpretada de maneres molt diferents i ha estat el punt de partida de la major part de debats polítics, econòmics, filosòfics i científics de la història contemporània. En ella s'inclouen obres de teoria i crítica econòmica, polèmiques filosòfiques, manifestos d'organitzacions polítiques, quaderns de treball i articles periodístics sobre l'actualitat del segle XIX.

Des d'un punt de vista estrictament filosòfic, el materialisme dialèctic és la base de l'actual teoria del coneixement i del mètode científic contemporani. El materialisme dialèctic ha impregnat de manera silenciosa l'àmbit acadèmic i universitari fins al punt que és impossible parlar avui en dia de ciència sense fer esment a algun terme marxista per excel·lència. La història, l'economia i la sociologia han esdevingut disciplines científiques arran de l'aplicació del mètode marxista al seu estudi.

La teoria econòmica i política de Marx, allò que popularment és conegut per Marxisme, ha esdevingut amb el temps la base fonamental i el patrimoni comú de tota l'esquerra (exceptuant el moviment anarquista i llibertari), des de la socialdemocràcia liberal fins a l'extrema esquerra revolucionària.


"No puc negar haver pres determinada part, abans i durant la col·laboració de quaranta anys amb Marx, tant en l'elaboració com en el desenvolupament de la teoria. Però la major part de les idees directrius fonamentals, particularment en el terreny econòmic i històric, i especialment la seva formulació definitiva, rigorosa, van ser obra de Marx. El que jo he aportat - exceptuant en determinades branques- Marx ho hauria pogut fer perfectament sense mi. Però el que Marx ha fet jo no ho hauria pogut fer-ho. Marx ens superava a tots, anava més lluny, comprenia més àmpliament i ràpidament que tots nosaltres. Sense ell, la teoria avui estaria molt lluny de ser la que és. És per tant just que aquesta teoria porti el seu nom".

Friedrich Engels


"Jo no sóc Marxista"

Karl Marx

Diu la popular Viquipèdia que:

"La reunió dels Estats Generals es va obrir a Versalles el 5 de maig i fou presidida pel rei Lluís XVI. Els sis-cents diputats del Tercer Estat igualaven als de la noblesa i el clergat. En conseqüència s'inclinaven per la reunió en una sola sala i per la votació per persona, mentre els privilegiats volien deliberar per separat i emetre el vot per estament. "


Eleccions 2008:

PSOE: 1 diputat=63.947 votos
PP: 1 diputat=64.414 votos
IU: 1 diputat=472.466 votos
CiU: 1 diputat=74.797 vots
PNV: 1 diputat=50.394 vots
ERC: 1 diputat=95.253 vots
BNG: 1 diputat=102.576 vots
CC: 1 diputat=72.046 vots
UPD: 1 diputat=300.491 vots
Na-Bai: 1 diputat=62.073 vots

Resultat de les Eleccions Generals 2008

Repartiment de Vots als Partits Minoritaris

Repartiment d'Escons als Partits Minoritaris

Els Estats Generals representaven per separat els tres Estaments del Regne (Noblesa, Esglèsia i el poble o Tercer Estat). Lluís XVI es va veure forçat a convocar els Estats Generals, que no s'havien reunit des de 1614, a Versalles davant les presions dels privilegiats. Des del primer moment van sorgir problemes. Els membres del Tercer Estat sol·licitaven una reunió conjunta dels tres Estaments i plantejaven un fet jurídicament revolucionari, un vot per cada persona i no un vot comú per cada Estament. Però la noblesa i el clergat volien una reunió en cambres separades i un únic vot per Estament.

L'acord va ser imposible, els membres del Tercer Estat van abandonar els Estats Generals i es van reunir per desenvolupar la idea de fer triomfar la Soberania Nacional i declarar la Igualtat Jurídica. En aquesta reunió es van comprometre solemnement a donar una constitució a França: era el Jurament del jeu de paume (joc de la pilota). Alguns membres de la noblesa i el clergat es van unir.

Davant d'aquests fets, Lluís XVI va haver d'acceptar la iniciativa i va declarar l'inici de l'Assemblea Nacional Constituent, proclamada pel Tercer Estat el 17 de juny de 1789.

La tercera força política de l’estat espanyol es va desplomar ahir amb el pitjor resultat de la seva història: de cinc a dos diputats, amb un percentatge del 3,8% dels vots. Perd el grup parlamentari al Congrés, per la qual cosa haurà de conviure en el Grup Mixt amb diferents partits.

D’altra banda, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va patir un cop important. El partit independentista va passar de vuit diputats a tres. Era el pitjor escenari dels possibles: la pèrdua del grup parlamentari -que requereix un mínim de cinc escons- i quedar-se sense influència en el futur Govern de Zapatero. Del retrocés també es van beneficiar els nacionalistes de CiU, que encara que van baixar en número i percentatge de vots, van pujar dels 10 parlamentaris a 11.

Gaspar Llamazares va admetre el "fracàs sense pal·liatius” i va assumir "tota la responsabilitat". El candidat a la presidència del govern per IU va anunciar que no es presentarà a la pròxima Assemblea Federal d'IU. “És el que li dec a la meva formació, que el pròxim temps sigui d'estímul i d'impuls i no sobre si em quedo o no. La pròxima Assemblea ha de ser la de la revitalització política i personal d'IU. Col·laboraré i recolzaré al futur coordinador o coordinadora d'IU perquè això és el millor que li pot passar a IU en els pròxims anys”, va explicar.

"El sistema electoral ens discrimina i el tsunami bipartidista ens ha atropellat. Preteníem evitar la polarització i contribuir a un canvi d'esquerres. No ho hem aconseguit i jo assumeixo personalment aquest fracàs. El resultat no és just. L’acceptem com a demòcrates, però no és just", es va lamentar Llamazares després de recordar que IU ha obtingut el 3,8% dels vots però es quedarà amb el 0,5% dels escons, gràcies "a un sistema electoral injust".

IU és la tercera força política en nombre de vots a l’estat espanyol, però la incoherència de la Llei Electoral la castiga donant-li molta menys representació de la que li correspondria. Dels 960.000 vots que ha obtingut, només 315.000 es tradueixen en escons. La resta, 645.000 butlletes, es perden.

"Aquesta campanya bipartidista ha estat un cop a la pluralitat política d'aquest país i a IU. El resultat és un fracàs, però això no vol dir que IU hagi fracassat: IU segueix viva i pretenem revitalitzar aquest projecte en els pròxims mesos. La societat d'esquerres necessita a IU. L'espai a l'esquerra del PSOE existeix", va prosseguir amb veu ferma fins que amb el "moltes gràcies" final la veu li va fer fallida.

No només s'esfuma el ministeri que Llamazares demanava, sinó que IU es veu abocada a una crisi interna i haurà de fer política des de les dificultats del Grup Mixt. La fallida no és només política: també econòmica, i molt greu. El reajustament podria costar llocs de treball. Sense grup parlamentari no hi han diners.

Les lluites internes en la formació (que amb tota probabilitat han contribuït a fer perdre el diputat per València) i el triomf del bipartidisme (PP i PSOE es porten el 92% dels escons) han aconseguit debilitar l'alternativa d'esquerres. També ha pogut fer mal l'atemptat de divendres en Mondragón, ciutat en la qual IU-EB recolzava al govern de ANV. "Hi ha molta gent que no haurà entès això", admetia ahir a la nit un membre de la direcció. Al País Basc, EB ha perdut la meitat dels vots que tenia.

Els dos diputats que conserva són un per Madrid (el propi Llamazares) i un per Barcelona (Joan Herrera, d’ICV-EUiA). Han perdut un diputat per Madrid, un segon per Barcelona i el tercer per València, on l'enfrontament entre faccions d'IU va acabar, fa mes i mig, en escissió.

Algunes Notes:

La Llei per a la Reforma Política, aprovada el 18 de novembre de 1976 per les Corts Generals i sotmesa a Referèndum el 15 de desembre de 1976, establia un model de parlament bicameral compost d'un Congrés format per 350 diputats (basat en el càlcul d'1 diputat cada 100.000 habitants) i un Senat integrat per 207 senadors (número que ha variat posteriorment).

El model de sistema electoral adoptat a partir de 1977 havia d'equilibrar el component purament poblacional (assignar en cada demarcació territorial un nombre de diputats a elegir en funció del nombre d'habitants de dret) amb una fórmula que permetés que la població de cada territori tingués un mínim de representació en funció de la variable territorial.

Així el sistema electoral adoptat es va basar en un sistema de dos nivells de representació proporcional, que combinava les eleccions en l'àmbit provincial amb les llistes nacionals de partits.

La circumscripció va quedar delimitada territorialment vinculada a la divisió de l’estat espanyol en províncies (existeixen 50 províncies), a les quals es van afegir dues circumscripcions corresponents a dues ciutats espanyoles situades al nord d’Àfrica.

La distribució dels 350 escons del Congrés es va fer de manera que cada circumscripció tingués assignats de manera fixa 2 escons sobre la base territorial, distribuint-se la resta dels escons assignats a cada circumscripció en funció de la variable població. Aquesta última variable és la que possibilita que d'una convocatòria electoral a una altra puguin variar lleugerament en alguns casos el nombre de diputats que pot elegir cada circumscripció.

Per compensar els efectes de l'assignació d'escons es va desistir dels sistemes majoritaris, com ara el de majoria simple en districtes uninominals o el de doble volta, i es va optar pel sistema de llistes tancades de representació proporcional de partits, aplicant la fórmula d'Hondt per a l'adjudicació dels escons. Al seu torn es va establir en un mínim del 3 % dels vots en cada circumscripció la barrera d'exclusió perquè una candidatura entrés en el repartiment d'escons.

El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc continents. La instauració d'aquesta data com a Dia Internacional de la Dona Treballadora és fruit d'un llarg procés.

Amb l'arribada de la Revolució Industrial, que es va iniciar a Anglaterra les dones i els nens dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Les dones obreres eren doblement explotades, en haver de realitzar també el seu treball domèstic. Aquesta explotació va fer a moltes dones prendre consciència de la necessitat d'unir-se i lluitar per millorar i posar fi a l'abús i l'explotació.

Les precàries i difícils condicions de treball van ser l'empenta definitiva per la lluita emancipadora feminista. Des de mitjans del segle XIX, van sorgir moviments obrers de dones que reivindicaven millores en les condicions laborals, com ara la reducció de la jornada de treball, la limitació de l’edat de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones i els nens, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.

El tema a la Roigesfera:

• El Bloc d'en Jordi Miralles: 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora
• Punts de Vista: Pels drets de les dones
• Avant.cat: Dones i moviment obrer

Els Estats Units i Anglaterra, a causa de l'alt grau d'industrialització, van ser precisament els centres geogràfics de la “batalla feminista”. La primera declaració programàtica reivindicant el dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la reivindicació del dret de vot per a les dones l’eix central de les mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar fronteres i van tenir repercussions en altres països.

D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N'és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.

S'atribueix la celebració del Dia de la Dona Treballadora a l'incendi que va succeir l’any 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, en el que van morir un centenar de treballadores que s'havien declarat en vaga i tancat dins la fàbrica. Però la realitat és més complexa.

En realitat, els fets que van donar lloc a aquesta celebració serien tres: la vaga de treballadores del tèxtil de 1857, l'incendi de la fàbrica Cotton el 1908 i el de la fàbrica Triangle Shirtwaist Company el 25 de març de 1911. Van morir 142 obreres (la majoria immigrants joves) que havien protagonitzat una vaga contra els baixos salaris i per demanar millors condicions laborals.

La manifestació a la qual moltes vegades es fa referència, no hauria ocorregut el 8 de març de 1908 ni de 1857, com moltes fonts assenyalen, sinó el 27 de setembre de 1909; a partir de novembre de 1908 segons altres fonts, en el marc d'una vaga de més de tretze setmanes de les empleades i empleats del sector tèxtil van realitzar en el East Side de Nova York. Van participar més de 20.000 obrers, la immensa majoria dones. Durant aquestes 13 setmanes van patir fam, atacs d'esquirols, detencions (més de 600), acomiadaments... però van aconseguir les peticions reclamades. El 8 de març de 1909 es va convocar una manifestació exigint millores de condicions per a les dones emigrades i l'abolició de l'explotació infantil així com el dret al vot de les dones.

Les historiadores Liliane Kandel i François Picq afirmen que el mite que situa la manifestació en l'any 1857 va ser creat en 1955 per eliminar el caràcter comunista que més tard adquiriria el Dia Internacional de la Dona.

Tot i així, tal com reconeix la historiadora Mari Jo Buhle en la seva obra Women and American Socialism 1870-1920 l'incendi de la Triangle Shirtwaist Company va ser d'una gran transcendència en la història social dels EUA i del moviment obrer i feminista al donar mort a les obreres que havien protagonitzat la primera vaga portada a terme exclusivament per dones en demanda de millores en la seva situació laboral.

El 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat. Seguint aquesta iniciativa, més d’un milió de dones europees i nord-americanes van sortir al carrer l’any 1911. Les primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar fent el darrer diumenge de febrer.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es va convertir en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona treballadora. El 8 de març de 1917 les dones russes, van sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, va tornar a implantar-se la celebració, que va ser acceptada per les Nacions Unides el 1977.

El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials. Al llarg del S.XX el Dia de la Dona s'utilitzà per reivindicar principalment el dret al vot femení.

Més de 5.000 universitaris catalans de centres públics han sortit al carrer en diverses manifestacions contra l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), convocats per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP). La marxa més multitudinària, la de Barcelona, que va reunir a 3.400 persones, segons la Guàrdia Urbana, i unes 6.000 segons els organitzadors, ha arrencat poc després del migdia a la Plaça Universitat sota el lema "Parem Bolonya" i ha finalitzat cap a les 15.00 hores en Pla de Palau, enmig d'un clima reivindicatiu, esquitxat amb alguns moments de tensió.

Els estudiants portaven pancartes on es podia llegir "L'educació és un dret i no un privilegi", "Estudis a la bolonyesa, no", "Som estudiants, no mercaderies" i "La nena de Rajoy anirà a la privada. I nosaltres?". Durant el recorregut, s'han corejat proclames en contra de Bolonya, a favor de la universitat pública, laica i de qualitat i per demanar la dimissió del rector de la UAB, Lluís Ferrer, per permetre el desallotjament, dimarts passat, dels estudiants tancats a la Facultat de Filosofia, pels mossos d'esquadra amb càrrega policial inclosa.

El tema a la Roigesfera:

• Quatre mots mal comptats: Bolonya, Màsters i UPC

La mercantilització de les universitats públiques s'està portant a terme mitjançant l'aplicació de la L.O.U (Llei Orgànica d'Universitats), complementada amb la L.U.C (Llei d'Universitats de Catalunya) i el Reial Decret sobre l'Ordenació dels Ensenyaments Universitàris, que pretenen implantar l'Espai Europeu d'Educació Superior. El procés de Bolonya suposa un canvi radical en el model universitari: privatitza, mercantilitza i elitiza l'ensenyament superior.

L'aprovació del Reial Decret que elimina les actuals llicenciatures i diplomatures, i instaura el model de divisió “Grau-Màster-Postgrau”, estableix el Grau com formació general bàsica amb continguts devaluats, sense gairebé atribucions ni especialitzacions, que queden reservades per als Postgraus. Els portaveus de la Plataforma han llegit un manifest que adverteix que el Pla de Bolonya és una amenaça per a la universitat pública al dividir els estudis en Graus, Màsters i Postgraus de major especialització, que tindran matrícules molt més altes.

A més, asseguren que el nou pla, que preveu una dedicació de l'alumne de 40 hores setmanals a l'estudi, no permetrà a aquells joves que ho necessitin compaginar treball i universitat. La Plataforma critica durament la creixent influència del sector empresarial en les universitats públiques.

Els estudiants han denunciat també l'increment de les taxes universitàries per damunt de l'IPC i la proliferació de beques que perceben com “crèdits” que hipotequen el futur dels alumnes.

El Conseller d'Universitats, Josep Huguet, ha admès en declaracions a TV3, que “existeix el risc que sigui difícil accedir a alguns màsters per raons econòmiques i jo crec que no deuria d'haver discriminació”, pel que és partidari de la instauració de crèdits-salaris, que és precisament el que estan denunciant els estudiants.

L'exèrcit colombià ha assassinat el número dos de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), Raúl Reyes, presumptament en combat en el sud del país. El Ministre de la Defensa de Colòmbia, Juan Manuel Santos, va confirmar la notícia en una roda de premsa, indicant visiblement satisfet, que l'exèrcit va aconseguir l'execució de 17 guerrillers, entre ells Luis Eduardo Devia, àlies Raúl Reyes, durant un bombardeig a un campament en la línia fronterera de l'Equador.

Els combats, últim capítol del "Plan Colòmbia", es van iniciar dijous passat en zona rural de San Miguel, en el departament de Putumayo, en un operatiu conjunt llançat per les Forces Militars i la Policia Nacional. Un bombardeig llançat per la Força Aèria Colombiana va iniciar l'operació, en la que a més de Raúl Reyes va morir Julián Conrado, àlies d'Enrique Torres, un dels ideòlegs del grup. Raúl Reyes és el primer membre del Secretariat de les FARC que cau en una acció militar.

Altres articles:

• 
  Kaos en la Red: Raúl Reyes, comandante de guerrillas, asesinado por el ejército colombiano
• La haine: Comunicado de las FARC-EP:¡Honor y Gloria eterna para el comandante Raúl Reyes!

El ministre colombià va dir que el president, Álvaro Uribe, havia posat al corrent el seu homòleg d'Equador, Rafael Correa, d'aquesta acció militar. Però informacions posteriors ens confirmen que la trucada va ser un artifici quan l'assessinat ja estava consumat. Segons Santos, l'operació va ser llançada des de territori colombià i els cadàvers dels dos caps morts van ser traslladats al seu país.

El president de Veneçuela, Hugo Chávez, va ordenar el tancament de l’ambaixada del seu país a Colòmbia i la mobilització de deu batallons militars a la frontera amb aquest país. Chávez va reaccionar d'aquesta manera davant el "covard assassinat" de Reyes i el grup de guerrillers. Aquest fet ha incrementat la tensió entre els dos països, i per aquest motiu el president veneçolà va advertir ahir a Colòmbia que seria “causa de guerra” una eventual incursió militar colombiana al seu país a la recerca de guerrillers de les FARC. El president, que va qualificar Álvaro Uribe, de "criminal" i de dirigir un "narco-govern", va dir que les mesures de tancar l'ambaixada a Bogotà i mobilitzar les tropes cap a la frontera són en suport al president d'Equador, Rafael Correa.

Equador, que va cridar a consultes al seu ambaixador a Bogotà, ha posat en estat d'alerta al seu Exèrcit per repel·lir “qualsevol agressió externa”. El govern d'Equador ha assenyalat que exigirà una “disculpa formal” i indemnitzacions pels eventuals danys causats en l'atac de dissabte. Equador presentarà “enèrgica protesta al Govern de Colòmbia per la flagrant violació del territori de la República de l'Equador”.

Les FARC van anunciar que la mort del seu portaveu en l'atac de l'exèrcit colombià no ha de posar en perill la recerca d'un acord humanitari sobre els segrestats. “Convidem a la fermesa revolucionària a no claudicar en l'esforç a favor del canvi humanitari, a continuar el nostre propòsit de pau”, va assenyalar el grup guerriller en el seu missatge. "La traïdoria de l'atac, la perversitat i el cinisme mentider d'Álvaro Uribe per deformar les circumstàncies de la mort del comandant Raúl, no només tensionan perillosament les relacions d'aquest Govern amb les repúbliques germanes, sinó que van copejar de gravetat les possibilitats de l'intercanvi humanitari", van dir les FARC en un comunicat.

La mort de Reyes ha fet témer per la continuïtat de les gestions humanitàries d'aquests ostatges, la més prominent dels quals és l'excandidata presidencial franc-colombiana Ingrid Betancourt.

El grup rebel va assegurar que Reyes va morir en un campament a l'Equador, mentre complia la missió destinada a concretar, a través del president Hugo Chávez, una entrevista amb el mandatari francès Nicolas Sarkozy, per buscar una solució a la situació de Betancourt i els altres ostatges.


Notes:

Què és realment el Pla Colòmbia? Un treball estratègic dissenyat per la CIA, presentat anys després al congrés nord-americà per tres senadors (Dewine, Grassley i Coverdell) i auspiciat públicament en 1999 per Andrés Pastrana i Bill Clinton. El principal objectiu reconegut seria “disminuir les drogues i resoldre el conflicte armat que viu Colòmbia”. Però la seva autèntica missió és una altra molt diferent: acaparar per als Estats Units els recursos de l'Amèrica Llatina, l'Amazònia, l'aigua, el petroli i altres fonts naturals d'interès econòmic continental. En definitiva, un pla regional que compta amb l'aportació econòmica de l'administració nord-americana, el govern colombià i la Unió Europea i que, fins ara, ha gastat un 93,4% dels seus recursos en “activitats de contrainsurgència”.

Espanya és el segon país, per darrere dels EUA, a prestar ajuda militar a l'exèrcit colombià. En 2004 la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) denunciava la decisió del govern espanyol de vendre a Colòmbia carros de combat i obusos valorats en més de sis milions de dòlars; i el juliol de 2007, Amnistia Internacional denunciava vendes d'armament espanyol a Colòmbia, "on no apareixen dades de guerra, sinó material de doble ús, que pot ser utilitzat com material de defensa”.

Human Rights Watch va afirmar en un informe que: "Colòmbia presenta els pitjors antecedents de violència contra sindicalistes a tot el món. Segons dades de l'Escola Nacional Sindical (ENS), una prestigiosa organització dedicada a estudiar els drets laborals a Colòmbia, han estat més de 2.500 els homicidis comesos des de 1985 i gairebé 3.500 les amenaces contra sindicalistes des de 1991. Si bé la quantitat d'homicidis per any ha variat, durant el govern del president Álvaro Uribe, l'ENS ha documentat més de 400 homicidis i més de 1.300 amenaces contra sindicalistes (...) Menys del 3% d'homicidis de sindicalistes han estat aclarits. (...) El govern colombià sosté que, gràcies a un programa de desmobilització que ha implementat, ja no existeixen grups paramilitars a Colòmbia. No obstant això, la Missió de l'Organització dels Estats Americans (OEA) a càrrec de verificar les desmovilizaciones ha identificat 22 grups il·legals armats, en molts casos integrats per paramilitars, que recluten a nous integrants i estan participant en activitats com tràfic de drogues, extorsió, homicidis selectius i desplaçament forçat de civils"

Els Mossos han acabat per la força amb la tancada de protesta contra el pla Bolonya que des del migdia d'ahir protagonitzaven una quarantena d'estudiants a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Diversos estudiants han resultat ferits pels cops de porra de la polícia durant l'operació de desallotjament. Els estudiants havien exigit al rector de la universitat que reconegués la fallida econòmica de la Universitat Autònoma i la impossibilitat d'aplicar el procés de Bolonya. Els sindicats d'estudiants ja han anunciat una nova jornada de vaga per al dijous.

Des de la Roigesfera, llancem una abraçada solidària als companys i companyes víctimes d'aquesta brutalitat. Com n'és de necessària la seva lluita per una universitat pública i de qualitat. Us adjuntem el comunicat del comitè de vaga.

COMUNICAT PEL CONSELL DE GOVERN, COMITÈ DE VAGA DE LA UAB

4 de març de 2008

Aquesta tancada a la facultat significa una mesura més de pressió per lluitar contra l’aplicació, cada vegada més visible, del Procés de Bolonya, les conseqüències del qual afectaran a l’alumnat, al professorat, al personal becari i al personal d’administració i serveis.

Tot i que resulta evident l’àmplia oposició de la comunitat universitària al Procés de Bolonya, durant tots aquests anys de lluita ens hem vist totalment mancades d’informació i no s’ha tingut en compte en cap moment la nostra opinió. Per aquest motiu, aquesta vegada no ens mourem fins que no sigui escoltada la nostra veu.

Les nostres exigències perquè cessi el tancament a la facultat són les següents:

1. El rector ha de reconèixer públicament el dèficit de recursos de la UAB i la situació de quebra, la qual impedeix l’aplicació del procés de Bolonya.

2. El rector ha d’afirmar el seu compromís amb l’ampliació del finançament públic, per tal que pugui garantir-se la qualitat acadèmica, investigadora i d’equitat social per al conjunt del sistema universitari.

3. El rector ha de garantir que no perpetrarà ni repressàlies policials, ni obrirà expedients als estudiants que han protagonitzat el tancament.

4. El rector s’ha de comprometre a obrir un veritable procés informatiu i participatiu, per tal d’oferir les garanties democràtiques que exigeix la comunitat universitària.

Per tant, reclamem que la UAB declari la seva “desobediència activa a la LOU-LUC, negant-se a aplicar els mecanismes que conté aquesta llei per implementar-se” (sic.); és a dir, la insubmissió a aquesta reforma. I això no és cap reivindicació nova, sinó que és exactament el que va proclamar el Clàustre General de la universitat, l’any 2001.

PER LA PARALITZACIÓ DEL PROCÉS DE BOLONYA!

DEROGACIÓ DELS REIAL DECRET I DE LA LOU-LUC!

DECLAREM LA UAB INSUBMISA A L’EEES!

Cerdanyola del Vallès, 4 de març del 2008, Comitè de Vaga de la UAB

---

Comunicat de l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes davant de l’actuació dels Mossos d’Esquadra en resposta a la protesta pacífica d’estudiants i estudiantes de la UAB.

Aquest comunicat és provisional. Estem pendents de recopilar les declaracions dels militants i militantes de l’AEP i altres estudiants que ahir van patir agressions dels mossos. Volem ser fidels a la veritat i, per això, no volem fer declaracions fins a estar-ne plenament segurs ja que entenem que els fets d’ahir són prou greus com per ser extremadament curosos. De moment presentem un comunicat amb les conclusions que si que ens permeten assegurar els fets i a la tarda difondrem el comunicat definitiu.

Aquest dimarts 4 de març de 2008, un grup d’estudiants i estudiantes s’han tancat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, convocats pel Comitè de Vaga, per protestar contra la LOU i l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior.

Aquesta acció està enmarcada en la Setmana de Lluita convocada per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, que tindrà com a cloenda una manifestació unitària pel centre de Barcelona aquest dijous 6 de març. Aquesta acció pacífica volia denunciar la precària situació econòmica en què es troba la UAB i l’absolut desenteniment del rectorat. Els tancats demanaven l’acceptació per part del rector de la situació de dèficit de la universitat, un major finançament, la obertura d’un procés participatiu per decidir col·lectivament el futur de la universitat i la garantia del rector de no prendre represal·lies contra els estudiants tancats.

Un cop a dins, els tancats i tancades han fet una crida a l’alumnat perquè es mobilitzés i mostrés el seu suport. El rectorat, lluny de voler escoltar, ha donat l’ordre d’entrar als Mossos d’Esquadra. Finalment, aquests han carregat contra les persones que estaven assegudes tranquil·lament davant de l’entrada de la Facultat per poder entrar i desallotjar els tancats, entre els quals hi havia membres de l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes. El que sabem fins al moment és que hi ha hagut estudiants ferits en diversos graus i fins i tot algun hospitalitzat. Davant d’aquests gravíssims fets denunciem que:

1.La responsabilitat de tot el que hagi passat és exclusivitat del rectorat, en general, i del rector, en particular. L’entrada dels Mossos d’Esquadra només la pot autoritzar ell i, malauradament, així ha estat. Lamentem la sobèrbia del rector i el menyspreu que ha demostrat cap a l’alumnat que no feia altra cosa que defensar la seva universitat i reclamar que es compleixin els acords que va prendre el claustre de la UAB l’any 2001.

2.L’actuació dels Mossos d’Esquadra ha estat absolutament desproporcionada i indiscriminada com, malauradament, acostuma a passar quan es tracta d’estudiants. Rebutgem frontalment la seva actuació i critiquem durament la seva presència: els cossos policials mai haurien d’entrar a les universitats públiques.

3.Altra vegada la llibertat d’expressió queda en entre dit davant de les actuacions repressores dels Mossos d’Esquadra. És imperdonable que es vulneri d’aquesta manera el dret democràtic fonamental de la llibertat d’expressió.

Per tot això, l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes ens solidaritzem amb tots els companys i companyes que han hagut de patir aquesta gravíssima agressió; reclamem la dimissió del rector de la UAB, el senyor Lluís Ferrer i Caubet, i exigim una investigació sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra, així com l’absoluta prohibició de la seva entrada a les universitats públiques del país.

Barcelona, dimarts 4 de març del 2008

AEP-Associació d’Estudiants Progressistes

El règim sionista d'Israel ha retirat els tancs i blindats del nord de la Franja de Gaza, després d'una ofensiva de sis dies que ha deixat 116 palestins morts (la meitat dels quals eren civils) i més de 350 ferits.

La jornada de dissabte ha estat definida com "Dissabte Negre" ja que 22 de les persones assassinades eren menors d’edat. Els serveis de socors van denunciar, a més, que l'exèrcit no permetia l'accés de les ambulàncies a les zones massacrades, de manera que el nombre de víctimes anava pujant. Els milicians palestins van fer front als soldats d'infanteria amb armes lleugeres i granades antitanc, similars a les que va utilitzar Hizbullah durant l'última guerra del Líban, però no van poder evitar la mort de desenes de civils. Al camp de refugiats de Yabaliya, un nen i una nena van ser abatuts a casa seva. Poc després van morir dues germanes de 15 i 16 anys. Més tard un pare i el seu fill de 19 anys, a la porta de casa, i així successivament.

Egipte va tornar a obrir el pas fronterer de Rafah per motius humanitaris, per permetre l'entrada en el seu territori de ferits i poder enviar l'equipament mèdic necessari.

Els caps de l'exèrcit israelià compten amb el vistiplau dels polítics per utilitzar lliurement la maquinària militar contra l'exercit de Hamàs i el poble palestí. El règim sionista, els Estats Units d’Amèrica i la majoria dels règims capitalistes occidentals, amb la complicitat passiva d'importants estats àrabs, estan recolzant els esforços del règim criminal per acabar amb el dret de retorn dels refugiats palestins.

El Ministre de Defensa d'Israel, Maten Vilnai, ha amenaçat amb un "Holocaust" en afirmar: "Com més s'intensifiqui el llançament de Qassams i més gran abast tinguin els coets, més gran serà l'Holocaust que s'infligeixen a si mateixos ja que nosaltres farem ús de tot el nostre poder per defensar-nos". El propi ministeri de Defensa va matisar posteriorment l'expressió de Vilnai dient que el que volia dir és una "catàstrofe" i no un "genocidi". Hamàs, per la seva banda va afirmar que els sionistes són els "nous nazis".

És la primera vegada des de la Segona Guerra Mundial que un Estat ha terroritzat sense descans, i en directe, a una població civil amb actes de genocidi de baixa intensitat, i que un dels alts càrrecs del seu govern ha incitat obertament a l'Holocaust. Mentre Israel compleix la seva promesa d'infligir al poble palestí "un Holocaust més gran" (que l'alemany), la immensa majoria dels àrabs i musulmans, així com la resta del món, estan observant passivament com l'Estat genocida actua impunement contra els palestins indefensos.

El president de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, que ja ha suspès les negociacions de pau amb Israel, va manifestar que el que s'està fent a Gaza és "més que un Holocaust". També el líder de Hamàs a l'exili, Jaled Mashal, va utilitzar la comparació de Vilnai i va dir que Israel vol fer xantatge al món a costa de l'Holocaust que van patir els jueus durant la Segona Guerra Mundial, i que ho està utilitzant per crear un "verdader Holocaust" a Gaza.

L'ayatollah Ali Khamenei, líder suprem de la Revolució iraniana, va instar a la comunitat dels creients musulmans, a «aixecar-se davant els crims sionistes i a llançar la seva ira a la cara d'Israel».

És voluntat d'Israel forçar als palestins a l'expulsió massiva. Els sionistes mai han canviat els seus plans d'ocupar completament Palestina, però buidant-la de la seva població. Per això es preferible el “trasllat” voluntari dels palestins amb atacs de baixa intensitat que van minant els ànims de la població. Una de les raons per evitar una guerra més agressiva és la preocupació sionista de perdre un número més gran de soldats en una batalla cos a cos, una pèrdua per a la que els colons no estan preparats. Per a una entitat colonial, que lluita per atreure a més colons, la pèrdua de soldats és una conseqüència catastròfica.

Tres quartes parts de la població de Gaza són refugiats que van ser expulsats com a resultat de l'ocupació sionista de Palestina el 1948 i formen part d'una comunitat més gran de refugiats que puja a 6,5 milions de persones repartides per tot el món. Quan el gener de 2006 el Moviment de Resistència Islàmic, Hamàs, que té com objectiu l'establiment d'un Estat Islàmic a la regió històrica de Palestina, va guanyar les eleccions per amplia majoria, el poble palestí ens va mostrar el camí que volien seguir. Però els governs occidentals no estan d'acord amb el resultat i han optat per donar l'esquena al problema, deixant el camí lliure a Israel per continuar eternament amb aquest impune genocidi.

| View | Upload your own

El sistema electoral espanyol està dissenyat per afavorir la creació de majories que puguin suportar governs estables. Això es deu a la combinació de circumscripcions petites amb un sistema de repartiment d'escons poc proporcional, que permet obtenir la majoria absoluta amb poc més d'un 35% de vots en la circumscripció i una diferència d'uns punts percentuals amb el segon.

La llei electoral vigent a l'Estat Espanyol és fruit del famós Pacte Constitucional i va ser redactada, tal com el mateix Peces-Barba (un dels seus pares intel·lectuals) ha reconegut en diverses ocasions, amb l'objectiu tàcit de subrepresentar les forces polítiques de les zones urbanes més denses, és a dir, allà on domina el vot obrer tradicional: les grans ciutats i els seus suburbis industrials. Això significa bàsicament que el vot del camp val més que el vot de la ciutat. Això només per començar.

Per la seva banda. els articles 68 i 69 de la Constitució Espanyola de 1978 estableixen que la circumscripció electoral per elegir als representants al Congrés i al Senat és la província. Aquesta forma d'assignar als parlamentaris espanyols, sobre la base de majories provincials, redueix considerablement el nivell de representació de les minories els votants dels quals no es troben concentrats geogràficament per províncies.

• Salut i República: Un sistema electoral on tots els vots no valen el mateix.
• Punts de Vista: Jugar amb foc: estratègia i tensió electoral
• 
  Des de l'esquerra: Resultats si les CCAA haguessin estat les circumscripcions electorals.
• Avant.cat: Reformar el sistema electoral espanyol, avui
• Des de l'esquerra: Què grand-es Almudena!
• 
  Avant.cat: Les dades parlen: Un altre pronòstic electoral: la desigualtat

Altres Articles a la Xarxa:

• Peces-Barba defiende una reforma electoral para crear una circunscripción nacional que eligiera a 50 diputados

A més d'aquest problema, la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General, afegeix dues noves traves en el seu article 163: 1- No es computaran els vots de les candidatures amb menys del 3% de vots en la circumscripció, i 2- Els representants s'assignaran a les llistes restants en funció del Sistema D'Hondt.

Tot i que la Constitució de 1978 parla de "representació proporcional", el fet cert és que les desproporcions en els resultats són de les majors de l'escena internacional. No només no es garanteix una proporció més o menys ajustada entre vots i escons, és que ni tan sols es salvaguarda l'ordre en el qual els votants col·loquen als partits: una formació amb menys vots que una altra pot aconseguir més escons. Per això molts estudiosos del sistema no ho consideren proporcional sinó majoritari atenuat.

Però un sistema majoritari es caracteritza per sobrerrepresentar al partit guanyador facilitant així que formi govern. I el nostre sistema no sempre beneficia al primer partit: el 2004 les eleccions les va guanyar el PSOE, però el més beneficiat va ser el PP. Mentre els votants socialistes van rebre un 3.3% d'escons per damunt del que hagués estat proporcional, els populars es van veure premiats amb un 3.7%. De fet, amb l'actual empat tècnic pot succeir que el PP quedi segon en vots però primer en escons, perdent i guanyant a la vegada les eleccions. Les més elementals lleis de la semàntica impedeixen denominar "majoritari" a un sistema que possibilita aquest resultat.

La Direcció de l'Estat és hereditària, els poders Executiu i Judicial són nomenats pel poder Legislatiu i l'elecció del poder Legislatiu està esbiaixada a favor dels grups majoritaris. La iniciativa legislativa popular no es pot utilitzar per modificar la Constitució, ni les lleis orgàniques (com l'electoral) i encara que es pogués utilitzar no seria vinculant, per la qual cosa no hi ha obligació d'aprovar-la, discutir-la o sotmetre-la a referèndum (que per cert, tampoc seria vinculant, així que tant n'és el resultat). En definitiva, els ciutadans hem estat desposseits del poder constituent del que som titulars envers el poder assolit pels partits polítics (poder constituit, derivatiu i limitat) . El poder constituent és la capacitat que tenen els pobles per organitzar-se políticament i jurídicament. Si ens neguen aquest dret, haurem de fer alguna cosa.

Tots aquests fets situen el sistema electoral de l'Estat Espanyol en tel·la de judici i la seva representativitat democràtica és cada cop més difícil de justificar a la llum de la dinàmica engegada amb la Llei de Partits.

El passat mes de desembre de 2007, Gregorio Peces-Barba va fer pública una interessant proposta de reforma del sistema que hagués pogut esmenar algunes d'aquestes injustícies. Lamentablement, només Esquerra Unida, la més perjudicada per l'actual situació, ha plantejat aquestes qüestions en la campanya electoral. Tots els partits que es considerin mínimament d'esquerres haurien de posicionar-se activament sobre aquesta qüestió i no excusar-se darrera els més indignes pretextos per evitar allò que injustament els beneficia en alguns casos. És el cas principalment, del Partit Socialista i d'Esquerra Republicana que, cadascun per diferents aspectes del sistema electoral, es veuen beneficiats d'aquesta insultant estafa.

Noves i esgarrifoses fotografies recentment filtrades a la premsa, ens han mostrat un altre cop la nul·la legitimitat que tenen els EUA en parlar de Drets Humans

Accediu a la Galeria d'Imatges, us advertim que es tracta de fotografies molt desagradables.