El candidat comunista Demetris Christofias, partidari de reprendre les negociacions amb els turcs sobre la divisió de Xipre, va guanyar diumenge les eleccions presidencials, i va acordar reunir-se amb el dirigent turc-xipriota Mehmet Ali Talat. Amb aquesta victòria, Christofias es converteix en el sisè cap d'Estat de l'antiga colònia britànica, independent des de 1960 i en l'únic cap d'estat comunista en un sistema presidencialista en el si de la Unió Europea.


El tema a la Roigesfera

• 
  El bloc d'en Jordi Miralles: L'esquerra alternativa avança a Europa
• Les coses d'en Jomi: Un comunsita president de Xipre i el Die Linke avança a Hamburg
• Bloc Politikon: Prefiero hablar de Chipre que de Kosovo

El candidat comunista Demetris Christofias, partidari de reprendre les negociacions amb els turcs sobre la divisió de Xipre, va guanyar diumenge les eleccions presidencials, i va acordar reunir-se amb el dirigent turc-xipriota Mehmet Ali Talat. A la segona volta dels comicis, el cap del Partit Comunista Akel, de 61 anys d'edat, va obtenir el 53,45% dels vots enfront dels 46,55% del candidat de la dreta, l'exministre Ioannis Kasaoulides, amb el 98% dels vots escrutats. El dirigent turc-xipriota, Mehmet Ali Talat, va trucar Demetris Christofias per celebrar la seva elecció i tots dos van acordar reunir-se.

Els seguidors del Partit Comunista Akel van sortir als carrers de Nicòsia per celebrar la victòria. Davant la seu del Partit, una multitud celebrava l'elecció del nou president amb banderes xipriotes. Amb aquesta victòria, Christofias es converteix en el sisè cap d'Estat de l'antiga colònia britànica, independent des de 1960 i en l'únic cap d'estat comunista en un sistema presidencialista en el si de la Unió Europea.

Uns 516.000 electors estaven convocats a les urnes, entre ells, per primera vegada, uns 400 turc-xipriotes que viuen al sud de l'illa. La tercera illa del Mediterrani per superfície es troba dividida des de 1974 entre la República de Xipre, que controla la part sud del territori, i la República Turca de Xipre Nord, ocupada per Turquia i reconeguda només per Ànkara.

Des de la Roigesfera, intentarem cobrir de manera especial aquelles propostes o fets de la campanya que ens convidin a reflexionar amb profunditat sobre els obsolets mecanismes d'aquesta democràcia representativa i sobre les eines de què ens cal dotar-nos per construir una veritable democràcia participativa.

La campanya electoral ha començat condicionada pel posicionament bipartidista dels mitjans. La pròpia Junta Electoral ha ordenat a un canal privat de TV a compensar a Izquierda Unida per la celebració d'un "cara a cara" entre el socialista Pedro Solbes y el popular Manuel Pizarro. A Catalunya, els partits porten setmanes modulant el seu discurs sobre la realitat catalana. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) s'ha allunyat de l'eslògan electoral del PSOE "Motius per creure", i n'ha adoptat un de més positiu amb el lema de "La Catalunya Optimista" que acompanya la foto d'una somrient Carme Chacón. Convergència i Unió (CiU) aprofitant el seu missatge d'una Catalunya trepitjada, humiliada i menyspreada, ha adoptat l'eslogan "Si CIU és decisiva, el teu vot serà decisiu" o "El teu vot farà que respectin a Catalunya". Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) amb el lema "sempre a l'esquerra", fa una crida al vot útil de l'esquerra per tal d'assegurar una mínima representació de la classe treballadora al Congrés. Esquerra Republicana de Catalunya se centra en la situació actual de crisi de les infraestrucutres per a cercar el vot descontent amb el lema: "Objectiu: un país de primera. Per això volem la independència". El PPC per la seva banda es manté amb "Les idees clares".

Les grans potències occidentals han orquestrat un procés que ha conduït a la declaració unilateral d’independència de Kosovo.

Amb aquesta declaració reconeixen que la intervenció il·legal de l'OTAN contra Iugoslàvia, l’any 1999, no va ser altra cosa que una guerra de conquesta. L'acceptació de la independència d'aquest territori serbi significa el trencament de la Resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que garantia la integritat territorial de les antigues repúbliques de l'extinta Iugoslàvia.

El tema a la Roigesfera

• El Colomí Missatger: Solana propone la independencia de los Monegros
• Eppur si muove: Kosovo
• Bloc Politikon: Autonomista, Federalista o Independentista
• 
  Red Voltaire: La independencia de Kosovo es la mecha de un barril de pólvora
• 
  Les Cosetes del Terol: S'ha dit: Kosovo

La dissolució de l’antiga Iugoslàvia ha estat completada després de les secessions d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia i Montenegro.

Es tracta de provocar una ona expansiva que contribueixi a la desintegració de la Federació Russa. Un joc molt perillós que podria desestabilitzar tota Europa en el seu conjunt, com va denunciar Jurgen Elsasser.

El president de la Federació Russa, Vladimir Putin, va denunciar la doble vara de medir que utilitzen els Estats Membres de la Unió Europea, que si bé donen suport a la declaració unilateral d'independència de la província sèrbia de Kosovo, no reconeixen els moviments separatistes d'altres països, com per exemple a Espanya, on la gent no vol viure en un mateix Estat, i en canvi no han rebut el mateix suport que Kosovo.

El govern de Belgrad va qualificar d’il·legal aquesta messura i va prometre lluitar contra la seva independència per tots els mitjans diplomàtics i polítics possibles, descartant l’ús de la força.

La situació actual en la regió dels Balcans recorda de forma inquietant la que va portar a la Primera Guerra Mundial. Després de diversos anys d'agitació, Alemanya i les altres grans potències havien arribat durant la Conferència de Berlín a un compromís sobre el nou ordre en el sud-est d'Europa: la província otomana de Bòsnia havia de ser turca en el plànol jurídic, però en la pràctica estaria sota administració austríaca. En 1908, el govern austriac va trencar el pacte i va annexionar Bosnia-Herzegovina a Aústria.

Un centenar d'anys més tard, les potències de l'OTAN han tractat d'establir un compromís similar. Després de la seva guerra d'agressió de 1999 contra Iugoslàvia, van imposar en el Consell de Seguretat de l'ONU una resolució que mantenia l'estatus jurídic de Kosovo com part de Sèrbia mentre que ho posava, en la pràctica, sota l'administració de les Nacions Unides. Les forces iugoslaves es van retirar de Kosovo amb la condició de que el territori continuaria sota la sobirania de Sèrbia i que el marc polític i constitucional obrís pas a una regió multiètnica, democràtica i plural.

Les potències occidentals s'han mostrat favorables a la secessió total de la província i al seu lliurament, sota control de la Unió Europea, a la majoria albanesa més xenòfoba.

Des del punt de vista del dret internacional, això seria possible si Belgrad estigués d'acord sobre aquest fet o obtenint, com a mínim, l'aprovació d'aquesta solució en el Consell de Seguretat de l'ONU. Però en no existir aquestes condicions, Kosovo només pot proclamar la seva independència de forma unilateral, mitjançant un acte arbitrari, com finalment ha succeït, davant la connivència de les grans potències occidentals i fent oïdes sordes a les multitudinàries manifestacions que s'estan succeint al llarg del territori.

Els Estats intervenen en l'economia com a orientadors i reguladors d'aquesta i han de vigilar i evitar les tendències monopolístiques. En tant els recursos dels territoris són escassos, s'han de gestionar per tal que siguin emprats d'una manera eficient.

El mercat presenta errades que el fan incapaç de regular per ell mateix els mecanismes necessaris per produir una assignació correcta dels recursos. El sistema de mercat, a més d'ineficient, presenta també importants desigualtats que, si són excessives, esdevenen un gran problema i es convenient reduir-les mitjançant la intervenció estatal. Per això disposen de mecanismes com els impostos i la despesa social.

El tema a la Roigesfera

• Avant.cat: Dèficit zero i desigualtats socials
• Les coses d'en Jomi: No somos tontos!Apugem els impostos!
• Punts de vita: Crisi i distribució de la renda

L'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i l'Impost de Societats són, amb les aportacions dels treballadors i les empreses a la Seguretat Social, i els impostos indirectes, els diners dels que disposa l'Administració per tal de fer front a les necessitats bàsiques de la població com la sanitat, l'educació, les obres públiques, la protecció social, els ajuts al desenvolupament...

Disminuir els impostos directes (IRPF, IS) porta com a conseqüència immediata l'augment dels indirectes, aquells que graven els bens de consum. I mentre que els impostos indirectes graven per igual a totes les persones, sense tenir en compte la seva renda, els directes ho fan d'una manera més o menys progressiva i d'aquesta manera el que més guanya més paga.

Per això, hem d'exigir la reducció dels impostos indirectes, que es paguen a través del consum, i demanar l'augment dels directes, que graven la riquesa i cada cas en concret.

La detenció de 14 membres de l'esquerra abertzale, en el marc del procés de il·legalització d'Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques de cara a les properes eleccions generals, marcarà sense cap mena de dubte un punt d'inflexió en el conflicte polític que es viu a Euskadi. L'actuació repressiva de l'Estat, a través de tots els mecanismes establerts per la irresponsable Llei de Partits, constitueix una molt arriscada deriva de les institucions que tindrà conseqüències negatives, tant a curt com a llarg termini. A l'ampara de l'argumentari més reaccionari dels neocons nordamericans, que tan magistralment descriu Naomi Klein a La Doctrina del Shock, els mitjans de comunicació i els instruments de l'Estat han actuat amb una força repressiva i manipuladora pròpia d'Estats Totalitaris sobre un ampli sector de la població civil basca, desproveïnt del dret elemental de representació política a milers de persones.

Els professionals de Contrastant.net van publicar ja fa uns mesos una sèrie de documents sobre el judici a la Mesa Nacional de Batasuna que mereixen tota la nostra atenció en el context actual:

El tractament mediàtic del judici a la Mesa Nacional d'Herri Batasuna al Tribunal Suprem espanyol o com el discurs periodístic genera una sentència.

Us adjuntem un petit extracte i alguns enllaços interessants.

"Això ens porta a enunciar la característica principal dels mèdia que hem analitzat: la formulació d'un discurs únic. Aquest discurs es pot comprovar fàcilment si tenim en compte el número d'articles que defensen explícitament la innocència de la Mesa de HB abans de la vista oral o durant la celebració del judici. Cap. El mateix passa si busquem quants defensen la no-culpabilitat de la Mesa. També cap. Fixem-nos que el discurs sobre la no-culpabilitat de la Mesa podria assumir que segurament és culpable, però que surt absolta perquè no hi ha proves suficients en contra seva. El màxim que es troben són manifestacions de dubtes. Per descomptat, els dubtes existents no són sobre la condemna penal dels fets, sinó sobre l’encaix dels fets amb els articles que tenen a veure amb col·laboració amb banda armada dels Codis Penals de 1973 i de 1995".

Altres articles a la Roigesfera:

• Il·legalitzar EAE i EHAK no és la solució
• Bloc Politikon

Altres Mitjans:

• La libertad de expresión frente a la persecución a periodistas y medios
• Rajoy: "El Supremo le ha dicho al PSOE que no se puede suspender a ANV por conveniencia política"
• La marcha a favor de ANV y PCTV se convierte primero en una sentada y después en una batalla campal
• La izquierda abertzale convoca una huelga general el 14-F en favor de un marco demócratico

L'actual crisi econòmica podria convertir-se en la més devastadora des de la Gran Depressió de 1929.La combinació de l’acumulació de capital i el trencament del sistema financer ha propiciat que aquesta caiguda progressiva tingui un potencial destructiu tan greu. La ONU ja va advertir dels riscos "clars i presents" d'un estancament econòmic mundial, provocat, sobretot, per la crisi creditícia i la debilitat del dòlar. El desastre humà que representa per a centenars de milers de famílies i les seves comunitats una crisi capitalista com aquesta, és incalculable.

El tema a la Roigesfera

• 
  Ganas de escribir: La caída de las bolsas internacionales: pasó lo que tenía que pasar
• Bloc Històric: Va bé l'Estat Espanyol?
• Punts de Vista: Maribel Nogué: "Sense les dones no és possible un altre món"
• El bloc del Coscu: Capitalismo financiero, rapaces financieras o puro carroñeo

El president de la Reserva Federal dels EUA, Ben Bernanke, va demanar al govern nord-americà "un paquet urgent de mesures fiscals" per tal "d'estimular" una economia en plena crisi, sense parlar en cap moment de recessió econòmica. Però segons els últims sondejos, 6 de cada 10 nord-americans perceben que ja estan sofrint una recessió.

Qui si va parlar sobre aquest tema va ser Alan Greenspan, ex-president de la FED, (que acaba de ser fitxat pel fons d’alt risc Paulson, un dels màxims beneficiaris de la crisi hipotecària, ja que van obtenir en 2007 un rendiment del 590% al apostar pel debilitament del mercat de l’habitatge i la pèrdua de valor dels actius hipotecaris), que va afirmar que els EUA estan ja en plena recessió o a punt d’entrar en ella. El responsable de la política monetària dels EUA els darrers vint anys, considera que "els símptomes estan aquí clarament". Greenspan va citar entre les causes de la recessió, la recent caiguda de l'índex de l'activitat manufacturera per sota dels 50 punts i la pujada de l'atur al desembre.

Aquests últims anys, el creixement del PIB dels EUA ha estat el més baix des de finals dels 40. S’estima que en l’últim trimestre de l’any passat l’economia va passar de créixer del 4,9% a l’1%; l’atur va superar el 5% de la població activa; la inflació és superior al 4%; es necessiten 2.000 milions de dòlars al dia en inversió estrangera per pagar el deute; i es manifesta una disminució del preu dels actius, un augment de la taxa d’impagaments i condicions molt més estrictes en la concessió de crèdits com efecte de la crisi de les subprime.

L'actual crisi econòmica podria convertir-se en la més devastadora des de la Gran Depressió de 1929. La diferència radica en que a l’any 1929 va haver una crisi de liquidesa que va generar una crisi de crèdit a escala internacional, i avui dia, els bancs centrals han intervingut injectant 300 milions d’euros després de juliol de 2007. L'actual crisi és conseqüència d’un conjunt de problemes en l’economia real que no han estat mai resolts. I expressa també una contracció financera conjuntural d’una gravetat desconeguda des de la II Guerra Mundial. La combinació de l’acumulació de capital i el trencament del sistema financer és el que fa que aquesta caiguda progressiva tingui un potencial destructiu tan greu.

El desenvolupament econòmic tampoc ha estat massa robust a l'Europa occidental o el Japó. La por a que l'economia nord-americana entrés en una etapa de recessió es va apoderar de les principals borses europees. L'Íbex 35 és un clar exemple ja que la setmana passada va perdre un 7,54%, la segona caiguda més gran de la història del selectiu, situant-se en el nivell dels 12.600 punts. Aquest descens és fins i tot superior al que va marcar després dels atemptats de l'11 de març de 2004 i de les eleccions generals.

Nacions Unides (ONU) ja va advertir dels riscos "clars i presents" d'un estancament econòmic mundial, provocat, sobretot, per la crisi creditícia i la debilitat del dòlar. En el seu informe anual, 'Perspectives i Situació Econòmica Mundial 2008', l'organització estima que l'economia global creix només un 3,4% en 2008, percentatge menor que el de 2007 i que podria, fins i tot, caure fins al 1,6% si el clima fos encara més desfavorable.

Els mercats financers de tot el món viuen un moment de màxima incertesa, a causa de l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA durant l'any 2007 i la crisi de les hipoteques subprime, a la que cal sumar la caiguda del dòlar i els desequilibris entre els països que han registrat un gran superàvit, com Xina, i els que han desenvolupat un gran dèficit, com els EUA. Amb aquest panorama, es podria parlar d'una gran crisi mundial?