La plutocràcia, del grec ploutos -riquesa- y cracia -govern-, és un sistema de govern on la riquesa és la base principal del poder, fomentant-se una representació d'origen "iusprivatista". Aquesta estructura sol aparèixer en aquells sistemes en els quals els que ostenten el poder polític, executiu, i el poder legislatiu, són els mateixos que ordenen el poder econòmic.

El tema a la Roigesfera:

• Chachevisión: Situación económica por una persona de la calle
• Polinyà de tots: El día que le quitemos la máscara con la que se protege el capitalismo, seremos libres…entonces seremos nosotros mismos
• El Colomí Missatger: Plutocracia o Democracia
• Punts de vista: Pa i Roses
• Antoni Puig Solé: Etnocentrisme o alterglobalització?
• El Gos Feral: Antístenes, els Gossos i la Hipòcrita Democràcia

Enllaços d'interès:

• Rebelion.org: Globalización- La dictadura de las multinacionales
• Rebelion.org: Contra la democracia
• Lenin: Imperialisme, fase superior del capitalisme

Les actuals democràcies liberals són part integrant del sistema capitalista, un sistema econòmic desigual que funciona de manera que facilita l'explotació econòmica dels treballadors per part dels capitalistes, que són propietaris dels mitjans de producció. Aquestes democràcies estan basades en una divisió de la societat en classes, la dels posseïdors i la dels desposseïts, i per aquest motiu no es poden considerar plenament democràtiques o participatives, s'haurien de considerar autèntiques plutocràcies. Ja Marx va distingir entre democràcies burgeses, on només la minoria posseïdora té capacitat de decisió política, de les democràcies obreres, on és la classe productiva la que mana. El finançament irregular dels partits polítics mitjançant donacions anònimes és la manifestació més obscena de la plutocràcia imperant, ja que al voltant del govern de torn, es formen de manera evident unsholdings empresarials o fàctics que el pressionen i l'obliguen a realitzar una legislació que els sigui favorable. Aquesta plutocràcia es manifesta també des d'un punt de vista marxista en la mateixa relació establerta pel treballador i el capitalista, en la qual el primer no té ni veu ni vot en cap dels aspectes que afecten la producció. D'aquesta manera, recuperant el vell sentit de les paraules que tan sovint perdem, des d'una perspectiva socialista no té cap mena de sentit parlar de democràcia en el sentit de govern del poble sempre que el poble no pugui decidir sobre l'economia, és a dir, sobre els recursos naturals i els mitjans de producció.

Un fet fonamental en aquesta etapa econòmica és el domini aclaparador que ostenten un petit nombre d'empreses transnacionals que tenen més poder que molts Estats sobre la producció, el comerç, les finances mundials, els mitjans de comunicació, l'educació, la cultura i la resta d'estructures de poder. La concentració del capital mundial en aquestes minoritàries famílies o companyies és possiblement l'aspecte més definitori de l'actual globalització que ens enfronta amb una oligarquia mundial d'una riquesa i d'un poder tan concentrats com no s'havia observat en cap altra etapa històrica de la humanitat.

No obstant això, aquest procés no deixa de respondre a l'anàlisi leninista de l'Imperialisme com a fase superior del capitalisme. Lenin va explicar que l’imperialisme, o domini del capital financer, és el capitalisme en el seu grau més elevat. El predomini del capital financer sobre totes les altres formes de capital implica el predomini del rendista i de l’oligarquia financera, la situació destacada d’uns quants estats, dotats de “potència” financera, entre tots els altres.