L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge l'any 1714, durant la Guerra de Successió, en la que es van repartir el territori la família dels Borbó i la família dels Àustries.

El tema a la Roigesfera:

• El Colomí Missatger: La españa inexistente: la conjura de los faisanes a 350 años de la Paz de los Pirineos
• Bloc Politikon: Diada, Autodeterminació i Federalisme
• Des de l'esquerra: 11 setembre. Drets pels pobles, drets per les classes
• Les cabòries d'en Montilla: Senyera??? eing???
• El Gos Feral: No hi ha drets sense exercir-los
• Salut i República companys/es: Decidir per avançar
• AEP: 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya
• Chachevisión: 1714
• Les cosetes del Querol: 11 de setembre: la cosa no està pas tan fotuda

Petit resum de la cronologia dels fets:

L'any 1659 va ser signat el Tractat dels Pirineus pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Lluís d'Haro i Pere Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), per posar fi a la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats, amagant aquest pacte que no va notificar oficialment a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins al 1720. El territori català quedava dividit en contra de la voluntat de les institucions catalanes i en contra del Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca amb les illes adjacents i els comtats del Rosselló i la Cerdanya no es podrien separar mai del Principat de Catalunya, del Regne d'Aragó i del Regne de València. Però la voluntat de la monarquia castellana va ser cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. (A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus).

Des d'abans de la mort sense descendència de Carles II el novembre de 1700, els principals països d'Europa veien amb preocupació la possibilitat que el tro espanyol fora ocupat pel dofí Lluís de França, unint així les corones espanyola i francesa i creant una gran potència amb un poder excessiu. Gran Bretanya, les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romà Germànic eren partidàris de l'ocupació del tro espanyol per Carles d'Àustria, fill de l'emperador germànic Leopold I, transferint a França les possessions espanyoles a Itàlia.

En el seu testament, Carles II va nomenar com a successor a Felip d'Anjou (fill del dofí francès), a condició que renunciés al tro francès. Contravenint aquesta disposició, el desembre Lluís XIV va declarar que mantindria els drets de successió del seu nét Felip a la corona de França. Les potències europees el van acusar de no complir el Tractat Secret de Repartiment, van declarar nul el testament de Carles II, i van formar la Gran Aliança de la Haia, que va defensar la candidatura de l'arxiduc Carles d'Austria.

La guerra de Successió, que va durar gairebé tretze anys, va enfrontar els partidaris dels dos aspirants i va tenir la seva principal activitat a la península, ja que Catalunya es va adherir el 1705 a l'aliança de la Haia, en virtut del pacte de Gènova, signat amb la Gran Bretanya, reconeixent per rei a l'arxiduc Carles d'Àustria, que es va comprometre a respectar l'autonomia foral catalana. Al reconeixement del rei es van afegir també els altres regnes de la Corona de Aragó.

Un canvi ministerial a Anglaterra, que va donar el poder al partit més conservador, i la mort de l'emperador d'Àustria, van facilitar les negociacions que es van signar a Utrecht el 1713 entre França, Anglaterra, Holanda, Savoia i Prússia. Un any més tard es van adherir Portugal i el propi emperador Carlos VI. En les negociacions, Felipe V va renunciar a França, però es va negar rotundament a reconèixer l'autonomia de Catalunya i davant l'actitud decidida del rei, que va considerar als catalans com a rebels, els aliats van abandonar Barcelona per no entorpir les negociacions. Les Corts de Catalunya van decidir prosseguir la guerra en defensa de les seves llibertats. El general Villarroel i el conseller en cap Rafael de Casanova van dirigir la resistència a Barcelona durant 13 mesos fins que no va poder sostenir-se més i l'onze de setembre de 1714, la ciutat va caure. Les paus d'Utrecht i Radstadt van consagrar el repartiment del territori que ja havia estat decidit prèviament per les grans famílies. Felipe V va ser reconegut com a rei de les Espanyes i de les Índies, amb la garantia que mai podria unir les corones francesa i espanyola i Carles VI ho va ser com a rei de Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya, és a dir, les possessions europees de la monarquia hispànica, menys Sicília, que va passar a Savoia. Anglaterra va obtenir Menorca i Gibraltar, i certes avantatges comercials amb Amèrica. Amb l'ocupació militar del territori es promulga, el 1716, un nou Decret de Nova Planta, segons el qual quedava eliminada la nació catalana, prohibida la seva llengua, les seves institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exèrcit), les seves constitucions i el seu sistema fiscal i monetari.

La dictadura del general Primo de Rivera va prohibir totalment la celebració de la diada. L'any 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va recuperar part de les seves llibertats nacionals, però en acabar la guerra civil l'any 1939, la dictadura franquista, va portar a terme la repressió més dura que mai hagi patit Catalunya. Va tornar a prohibir tota mena de celebració, fins al punt que podem parlar d’un intent de genocidi cultural, i de milers i milers d’afusellats i represaliats, entre els que destaca el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, l'únic president europeu afusellat pel nazisme-feixisme.

Però el poble català s'ha continuat manifestant cada 11 de setembre, fins i tot en els temps de màxima repressió. Mort Franco, l'any 1976 es va tornar a celebrar la diada a Sant Boi de LLobregat, lloc on van ser enterrades les exèquies de Rafael de Casanova. L'any següent es va celebrar a Barcelona amb una històrica manifestació que va aglutinar més d'un milió de persones, la més multitudinària que s'havia celebrat mai a Catalunya, on es reclamava l'Estatut d'Autonomia. Quinze dies després, un Reial decret, restablia la Generalitat de Catalunya i es nomenava President de la Generalitat a Josep Tarradellas, un dels grans moments històrics de Catalunya. El 12 de juny de 1980, el Parlament de Catalunya aprovava la llei per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l'Onze de Setembre.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Imperialisme, Memòria Històrica