
Els Ministres de Treball de la Unió Europea han donat un pas endavant en les polítiques neoliberals que estan portant a terme, en aprovar la revisió de la Directiva d'Ordenació del Temps de Treball per ampliar la jornada laboral fins a 60, 65, o 78 hores. Actualment, el límit fixat a Europa és de 48 hores setmanals, un sostre aprovat per l'Organització Internacional del Treball l'any 1917.
El tema a la Roigesfera:
- Les coses d'en Jomi: "¿65 hores? Ni de conya!", ara impulsem el "¿40 hores? Ni de conya!"
- Jordi Ribó i Flos: Resposta de IU a la directiva de les 65 hores
- Punts de Vista: Visca Irlanda!
- L'Hospitalet que vols: 65 Horas, Ni de coña!!
- Les cosetes del Querol: Blocparasitisme: 65 hores
- Des de l'esquerra: Que NO i que NO!!! Que NO volem aquesta Europa
- I fought the law: Ha llegado el momento de la destrucción
- La Casa Europa: Amazing Irish grace!
Altres enllaços d'interès:
- NetoRatón: CiberCampaña: ¿65 horas? Ni de coña
- CCOO denuncia ante la OIT la ampliación de la jornada laboral máxima hasta las 65 horas
La directiva a la qual Espanya es va oposar, si bé el ministre Celestino Corbacho només es va abstenir en la votació, requereix encara l'aprovació del Parlament Europeu. El Govern espanyol ha anunciat que treballarà perquè es rebutgi un projecte que s'aprova després de quatre anys d'intensos debats, amb la oposició de l'estat espanyol, el francès i l'italià. Els canvis de govern a París i a Roma, amb l'arribada de Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, han acabat deixant Espanya sense capacitat d'oposició.
Els defensors de la polèmica decisió, britànics i alemanys entre d'altres, afirmen que la directiva no significa cap retrocés social. El fet que cada treballador pugui tenir la llibertat de negociar individualment amb l'empresari la durada de la seva jornada de treball, tot i que no sigui la pràctica sindical tradicional que ha donat el sistema de convenis col.lectius i les cartes de drets i deures dels treballadors, és segons els defensors de la mesura, una gran fita. Però la negociació individual entre l'empresa i el treballador que planteja la directiva, no és pot considerar una negociació d'igual a igual, ja que la situació del treballador davant l’empresari és sempre de debilitat. El Regne Unit ha aconseguit, després de 15 anys de negociació, que el concepte de "free-choice" o lliure elecció s'introdueixi a les normatives europees, argumentant que si un treballador vol treballar més enllà de les 48 hores setmanals que fixa el marc legal europeu, que a Espanya és de 40 hores segons l'Estatut dels Treballadors, ningú no li ha d'impedir.
Aquesta mesura és l'última d'una sèrie de decisions que trenquen de manera directa amb l'estat social i democràtic de dret que es pretenia per Europa, a més de suposar un retrocés d'un segle en els drets aconseguits pels treballadors pel que fa a la durada de la jornada laboral, fruit de la sang, l'esforç i la voluntat de molts anys de lluita del moviment obrer.
Europa s'endinsa en l'aplicació d'una política comunitària de privatitzacions per desmantellar el sector públic, una Europa que impulsa la "flexiseguretat", i desregularitza els drets laborals. El que caracteritza les polítiques concretes de flexiseguridad és la flexibilitat en les contractacions i flexibilitat en els acomiadaments (sense causa i barats); un sistema de subsidis per corregir les situacions de desocupació en la transició entre que perds una ocupació i trobes un altre; polítiques actives d'ocupació, per mitjà de dispositius d'inserció professional (formació/qualificació al llarg de tota la vida laboral), per reduir el temps en el qual s'està desocupat, i l'allargament de la vida laboral “activa”, augmentant l'edat de jubilació i endurint les condicions d'accés a jubilacions anticipades.
D'acord amb aquests principis neoliberals, en els que preval l'interès del lliure mercat per damunt de l'interès dels treballadors, el Tribunal de Justícia Europeu ha dictat sentències com les dels casos Viking, Vaxholm i Rüffert, legitimant el "dúmping" social, és a dir, que les multinacionals poden pressionar als governs amb l'amenaça de les deslocalitzacions si no es compleixen les seves condicions. Basant-se en la Directiva Bolkenstein de desplaçament de treballadors, i en els articles 49 i 43 del Tractat de la UE, en virtut dels principis de llibertat d'establiment i de llibertat de moviment, les empreses podran contractar a treballadors de tercers països amb salaris i condicions laborals del país d'origen, tot i que siguin inferiors a les del país del destí.
Un altre exemple de la política feixista la constitueix la Directiva de Retorn de les persones immigrades. La Directiva de la Vergonya comportarà la deportació de 8 milions de persones, no documentades, que es troben en territori europeu, i que l'únic "delicte" que han comés és haver abandonat el seu país d'origen a la recerca d'una vida millor. Instaura períodes d'internament de fins a 18 mesos en uns centres que presenten condicions infrahumanes, possibilita la deportació de menors, i prohibeix l'entrada d'aquestes persones expulsades per un període de 5 anys en qualsevol país de la Unió Europea.
La guinda d'aquesta orientació repressiva i neoliberal l'aporta el Tractat de Lisboa, que substitueix la fracassada Constitució Europea i que consagra el principi de lliure mercat (llibertat de béns, capitals, serveis i treball) sobre qualsevol altre principi. Segons el nou Tractat, cap Estat Membre pot mantenir les lleis pròpies que puguin ser considerades com un obstacle per al lliure moviment de béns. El principi de lliure mercat ha de prevaldre fins i tot quan el país membre es trobi en estat de guerra.
Cal que els ciutadans de la Unió Europea prenguin consciència de la nova situació i que l'esquerra actuï per tal de no permetre aquesta involució en la legislació que ha de regir el nostre futur.
Etiquetes de comentaris: Campanyes, Europa, Repressió, Terrorisme empresarial
