El 1r de Maig té el sentit històric de la reivindicació de la lluita internacional de la classe treballadora com a classe social, enfront de la classe burgesa propietària dels mitjans de producció i de canvi.
El tema a la Roigesfera:
- Les coses d'en Jomi: 1r de Maig i la vigència del Manifest Comunista
- Enfermeria: Se m'acumula la feina
- Les cabòries d’en Montilla: Primer de Maig
- El bloc d'en Jordi Miralles: Primer de Maig 2008
- Paco Conde: Para respetar a los trabajadores hay que cambiar de políticas
- AEP: Manifesta’t! La joventut actua contra la precarietat!
- Kaos en la red: 1 de maig: Tallem d'arrel la precarietat, organitzem-nos contra el capitalisme
- Les cosetes del querol: Un primer de maig jove
Els fets que van donar lloc a la celebració d'aquesta diada es remonten als primers temps de la Revolució Industrial als Estats Units d'Amèrica. Durant el segle XIX una de les reivindicacions bàsiques dels treballadors es resumia en el lema "vuit hores per al treball, vuit hores per al descans i vuit hores per a la casa".
El 1829 es va formar el primer moviment per sol·licitar la jornada máxima de vuit hores. Les dues centrals que agrupaven la majoria de treballadors eren la Noble Ordre dels Cavallers del Treball i l'American Federation of Labor, de caire socialista. En el seu IV Congrés, realitzat el 1884, la Federació del Treball va exigir que, a partir de l'1 de maig de 1886, la durada legal de la jornada de treball havia de ser de vuit hores i, en cas de no obtenir aquesta concessió, decidirien la convocatòria a la vaga. La resolució va obtenir el suport de moltes organitzacions obreres, que veien, en aquesta reivindicació la possibilitat de generar nous llocs de treball, es a dir, menys desocupació.
El 1886, el president dels Estats Units, Andrew Johnson, va promulgar la "Llei Ingersoll", establint les 8 hores de treball diàries, una llei que no va ser aplicada pel sector patronal. La premsa qualificava el moviment en demanda de les vuit hores de treball com «indignant i irrespectuós», «deliri de llunàtics poc patriotes», i manifestava que era «com demanar que es pagui un salari sense complir cap hora de treball». La Noble Ordre dels Cavallers del Treball va remetre una circular on manifestava el seu rebuig a la vaga de l'1 de maig de 1886. Aquest comunicat va ser ignorat per la majoria de treballadors dels EUA i Canadà, que van repudiar als dirigents de la Noble Ordre per traïdors al moviment obrer.
El Primer de Maig de 1886, milers de treballadors van sortir al carrer i van anar a la vaga, paralitzant la majoria d'indústries del país. A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjors, es va aturar practicament tota la ciutat i les mobilitzacions van seguir els dies 2, 3 i 4 de maig.
L'única fabrica que treballava amb ajut dels esquirols, era la fàbrica de maquinària agrícola McCormik, en vaga des del 16 de febrer perquè els patrons volien descomptar als obrers una quantitat de diners per a la construcció d'una església. El dia 2 de maig la polícia havia dissolt violentament una manifestació de més de 50.000 persones. El 3 de maig mentre els vaguistes que havien estat despatxats de la fàbrica, juntament amb els seus familiars, es congregaven davant de la planta de Mc Cormick, l'obrer August Spies va fer ús de la paraula. En aquell moment es va apropar Parson que va pujar a la improvisada tribuna per parlar. Quan Samuel Fielden va iniciar el seu discurs, les forces de seguretat van arribar, carregant contra els manifestants, reprimint brutalment el lliure exercici del dret de vaga de treballadors, trebalalladores, infants i ancians, amb un saldo de sis morts i desenes de ferits.
El diari anarquista Arbeiter Zeitung, va imprimir 25.000 octavilles on es podia llegir:
"Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, davant la fàbrica McCormik, van afusellar als obrers. La seva sang demana venjança!!!!
Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de sang treballadora? Però els treballadors no són un ramat de moltons. Al terror blanc responguem amb el terror roig! És preferible la mort que la misèria.
Si s'afusella als treballadors, responguem de tal manera que els amos ho recordin per molt temps.
És la necessitat la que ens fa cridar: A les armes!!!!
Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven als seus marits i als seus pares afusellats, mentre que en els palaus dels rics s'omplien gots de vi costosos i es bevia a la salut dels bandits de l'ordre.
Assequeu les vostres llàgrimes, els que patiu! Teniu coratge, esclaus!
Aixequeu-vos!".
La proclama acabava convocant a un acte de protesta per l'endemà, dia 4 de Maig a la Plaça Haymarket. El que allà van succeir és va anomenar la "Revolta de Haymarket". Es van concentrar més de 20.000 persones que van ser durament reprimides per centenars de policies. El departament de policia de Chicago era utilitzat com un cos de seguretat privat al servei dels patrons. Un artefacte explosiu va esclatar enmig de la plaça, produint un policia mort i diversos de ferits. En veure el company mort, els policies van obrir foc contra la multitud i van matar i ferir un número indeterminat d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, van detenir centenars de treballadors que van ser copejats, torturats i acusats de l'assassinat del policia. La premsa i els empresaris reclamaven venjança en un judici sumari i responsabilitzaven dels fets a vuit anarquistes i a totes les figures prominents del moviment obrer.
El juny de 1886, es va iniciar el judici contra els 8 dirigents obrers davant el jutge Joseph E. Gary. Les irregularitats en el procés van ser flagrants i es van violar totes les normes processals de forma i de fons. Posteriorment va estar qualificat de judici farsa, amb l'únic objectiu de desbaratar el moviment obrer. Diversos testimonis podien provar que cap dels vuit homes havia llançat la bomba, però les autoritats ja havien decidit que eren culpables. Van formar un jurat d'homes de negocis i d’un parent del policia mort. El fiscal va acusar als presoners de ser els instigadors de les revoltes aportant com a prova els discursos i els articles escrits per ells, sol·licitant un càstig exemplar per salvaguardar les institucions en perill. El jurat els va declarar culpables i van ser condemnats a penes de presó i cinc d’ells a la pena de mort a la forca. Des del principi es va pensar que la bomba havia estat llançada per un agent infiltrat, hipòtesis que més tard va corroborar la policia, però els assassinats dels dirigents obrers s'havien de consumar.
Van ser condemnats a la pena de presó:
Oscar Neebe, nord-americà, 36 anys, venedor, 15 anys de treballs forçats.
Michael Swabb, alemany, 33 anys, tipògraf, cadena perpètua.
Samuel Fielden, anglès, 39 anys, pastor metodista i obrer tèxtil, cadena perpètua.
Van ser condemnats a la pena de mort en la forca el dia 11 de novembre de 1887:
Georg Engel, alemany, 50 anys, tipógraf.
Adolf Fischer, alemany, 30 anys, periodista.
Albert Parsons, nord-americà, 39 anys, periodista.
Auguste Spies, alemany, 31 anys, periodista.
Louis Linng, alemany, 22 anys, fuster, que diuen es va suïcidar en la cel·la abans de ser executat.
Quan el botxí va baixar la màscara sobre la cara d'August Spies, aquest va dir: "Arribarà l'hora que el nostre silenci serà molt més eloqüent que les veus que vostès estrangulen avui".
El crim de Chicago va costar la vida a molts treballadors i dirigents sindicals; no es coneix el número exacte, però van ser milers els acomiadats, detinguts, processats, ferits de bala o torturats. La majoria eren immigrants italians, espanyols, alemanys, russos, irlandesos, jueus, polonesos i eslaus. A finals de maig de 1886 sectors patronals nord-americans van accedir, finalment, a atorgar la jornada laboral de 8 hores.
En l'actualitat, molts països rememoren el dia 1 de Maig com el Dia Internacional de la Classe Treballadora. Curiosament, alguns països com els Estats Units d'Amèrica i el Canadà no celebren el Labor Day en aquesta data si no el primer dilluns de setembre. El Moviment Obrer Internacional no s'ha conformat amb aquesta conquesta i la lluita del proletariat encara continua.
Font: Wikipedia
Etiquetes de comentaris: Internacional, Marxisme, Moviments Socials
