El govern de la Xina ha acusat al dalai-lama d'orquestrar una sèrie de motins antigovernamentals al Tibet en un intent de boicotejar les olimpíades de Pequín i enderrocar als líders comunistes de la regió.

"El boicot és només una part de la conspiració que el dalai-lama i els seus seguidors han formulat per utilitzar els Jocs Olímpics contra el govern xinès i atreure l'atenció internacional sobre les seves intencions secessionistes", afirmava l'agència oficial Xina Nova.


El tema a la Roigesfera:

• Gallo Rojo: El Dalaï dice que dimitirá
• Gabriel Jaraba periodista: Tibet democrático y libre, China próspera y triunfante
• El Colomí Missatger: La movida tibetana
• Antoni Puig Solé: El Tibet i la Xina
• Voltairenet.org: Los servicios secretos estadounidenses implicados entre la China y el Tibet

Els extensos altiplans situats al nord de l’Himalaia constituien un mosaic de petites monarquies y ciutats-estat que no tenien cap identitat social, cultural i política comunes. Nobles locals i sacerdots budistes, qual senyors feudals de l’Europa medieval, ho controlaven tot. Unes 700.000 persones eren serfs, en una població total d'1,2 milions d'habitants. Aquesta forma de societat es va mantenir fins al segle XX.

Al segle XIII el Tibet va ser dominat per l'Imperi Mongol. En el XVII, la Xina va enviar un comissionat a Lhasa per fer-se càrrec del govern. Per raons econòmiques, els senyors feudals i els dignataris religiosos es van rebel·lar i van assassinar el comissionat. El Tíbet, com a regió xinesa, va perviure en pau i sense interrupcions fins que en el 1904, debilitada la dinastia Ching, els britànics van enviar un fort contingent militar i van ocupar Lhasa, forçant l'obertura de la frontera entre l'Índia i el Tibet amb finalitats comercials. En 1906 els britànics van signar un tractat amb la Xina pel qual el Tibet es convertia en un protectorat britànic.

En 1907 es va signar un nou tractat entre Gran Bretanya, Xina i Rússia on es donava a la Xina la sobirania sobre el Tibet. En 1911 l'esclat de la guerra civil va obligar les tropes d'aquest país a retornar a la Xina, oportunitat que van aprofitar els monjos tibetans per restablir el control sobre el Tibet.

En 1914 es va negociar un tractat entre la Xina, el Tibet i la Gran Bretanya denominat "Convenció de Simla", mitjançant el qual els britànics volien dividir al Tibet a dues regions, la qual cosa no va prosperar perque el govern de Xina va rebutjar tal posició al no haver signat l'esmentat tractat i va afirmar que el Tibet no era una nació independent, sinó un protectorat de la Xina.

A l'esclatar la Revolució de Xinhai i la Primera Guerra Mundial, el Tibet va perdre interès per a les potències occidentals i per al govern xinés. En aquesta conjuntura el dalai-lama va aprofitar per pendre el govern del Tibet, amb l’ajut econòmic dels EUA i la Gran Bretanya.

Però la Xina no va renunciar mai a la seva hegemonia sobre el Tibet i en 1950 l'Exèrcit Popular d'Alliberament comunista, que considerava que el territori estava governat per senyors feudals, va entrar al Tibet derrotant fàcilment a l'exèrcit tibetà. En 1951, la major part de l'elit tibetana va acceptar l'acord de negociar amb la Xina el Pla per a l'alliberament pacífic del Tibet, que contemplava l'administració conjunta dels dos governs.

L’any 1956, les autoritats comunistes xinèses van decidir aplicar una reforma agrària als territoris tibetans de la província de Sicuani. L'elit local no va acceptar que les seves propietats i els seus drets es veiessin afectats. Aquests fets van conduir a l'aixecament armat de 1959, que havia estat preparat durant diversos anys, sota la direcció dels serveis secrets americans de la CIA.

Fins aquella època, les terres i els habitants del Tibet no eren més que propietat de les institucions dels governs, dels monestirs i dels nobles tibetans locals, és a dir, les tres categories principals de propietaris que recolzaven la servitud feudal tibetana, que eren propietaris pràcticament de la totalitat de les terres, les planures, els boscos, les muntanyes, els recursos aqüífers i el bestiar, tot i que representaven menys del 5% de la població total del Tibet.

No només estaven habilitats per explotar als seus serfs, sinó que també exercien un poder de domini. Els serfs i els esclaus, que representaven la resta de la població, el 95%, no disposaven de cap dret fonamental de l'home i no tenien reconeguda cap llibertat. Des del seu naixement, els serfs pertanyien a un propietari. La seva existència, la seva mort i el seu matrimoni depenien de la voluntat del seu amo. Tractats com el bestiar, els serfs podien ser venuts, comprats, transferits, proposats com dot, oferts a títol de gràcia per altres propietaris de serfs, utilitzats per esgotar deutes o intercanviats per altres serfs.

La Xina comunista va introduir canvis substancials en el Tibet quan van desposseir de les terres als lames i van introduir l'educació secular. El govern comunista xinès va abolir la servitud i els terribles càstigs corporals mentre que la major part de la llibertat religiosa va ser restituïda.

La comunitat internacional, si bé admet que les condicions de vida en el Tibet han millorat considerablement sota el règim xinès, considera que la Revolució Cultural i les contínues migracions han erosionat la cultura i les tradicions d'aquest poble.

El fet cert és que la situació dels drets humans està millor que sota la servitud feudal dels monjos tibetans, tot i la bona imatge que té el dalai-lama en el món occidental, ja que les mutilacions i els càstigs corporals sobre la gent eren massa freqüents. El govern xinès ha millorat l'estatus de la dona i ha introduït mecanismes per a la defensa, el desenvolupament i la conservació del medi ambient i de la cultura local.