Mentre llegia avui l'(excel·lent) article a Wired sobre Anonymous i la seva "organització", recordava moltes de les coses que es deien, fa més o menys un any, sobre el 15-M i els nous moviments socials nascuts de la gran recessió.

La idea central de molts d'aquests moviments (15-M, Occupy Wall Street, Anonymous, etcètera) és que són protestes descentralitzades, sense un lideratge estable o clar. El 15-M, sense anar més lluny, era un moviment agressivament assembleari, molt preocupat d'evitar jerarquies o que ningú s'apropiés de les protestes. Els anon parlen que no són una democràcia, sinó una "do-ocracy" (acció-cràcia?). Les decisions es prenen a base de fets, no discussions. Si algú llança una campanya, el seu pes depèn de quanta gent s'uneixi a ella, no d'una votació o d'un debat intern. Occupy era semblant al 15-M; molta acció i debat, i una por cega a la burocratització.

Aquesta forma d'organització, sense líders, programa o institucions, és relativament nova, fruit d'internet i les noves xarxes socials, diuen alguns. En comptes de crear un monòlit burocràtic amb líders, ara és possible organitzar-se directament, ja que els costos de transacció són molt baixos. Debatre, intercanviar idees i muntar campanyes és molt més fàcil, fent de les velles campanyes amb caps quelcom obsolet.

La veritat, fins fa uns mesos aquesta classe d'arguments gairebé em semblava convincent. Les noves tecnologies sí que han reduït costos fins a extrems ridículs, i és molt més fàcil tenir converses multipolars, sense un centre clar. D'un temps ençà, però, ja no n'estic tan segur.

Linda Hirschman parlava fa uns dies sobre Stonewall i el naixement del moviment homosexual a Estats Units. Els disturbis d'Stonewall són un dels mites fundadors del moviment gai americà; tot va començar amb un raid de la policia en un bar de Greenwich Village el 1969 que va acabar a bufetades, i que revoltar la comunitat homosexual de Nova York per mobilitzar-se i demanar els seus drets. Hirschman assenyala que la visita policial i brutalitat associada no tenien res d'extraordinari, els disturbis del 69 no eren els primers, ni Nova York era la ciutat amb més conflictes i protestes. La diferència entre Stonewall i altres batalles, però, va ser que en aquest cas un grup d'afectats eren membres d'un parell d'organitzacions del barri, i van decidir anar més enllà d'una protesta.

Com ho van fer? Per començar, amb reunions. No amb assemblees o coses espontànies, un local, un ordre del dia, un grup de gent portant l'agenda i posant ordre perquè del debat en sortissin coses concretes. El segon pas va ser obrir l'organització al barri, però usant un model representatiu; res de participació ilimitida, amb els més pacients / masoques / radicals monopolitzant l'organització. I el tercer pas, sent com són els Estats Units, va ser recaptant fons, organitzant balls, esdeveniments i altres, de manera que l'organització pugués fer coses. Craig Rodwell, un llibreter del barri, es va ocupar del comitè que organitzaria la primera desfilada d'orgull gai de la ciutat. Un grup d'amics, una mica de diners, i a les poques setmanes tenim un moviment social que canviaria el país. L'avantguarda del proletariat, prenent les regnes dels oprimits, i portant-los a la terra promesa.

Els moviments socials "tradicionals" sempre havien seguit aquest model, o alguna aproximació raonable. El vell manual de Lenin: un grup de gent molt motivada i especialitzada pren les regnes i porta les protestes endavant. La protesta pot ser de masses, però l'organització és petita i professional. Hi ha líders representatius, però hi ha un centre que dóna direcció i manté el moviment viu, alhora que evita que el col·lectiu es fiqui a discutir qüestions procedimentals fins a la fi dels dies o perdi el temps debatent sobre la necessitat de biodances.

Quan un sistema organitzatiu és utilitzat una vegada i una altra, és molt possible que el que estiguem veient no és només un costum, sinó un model que funciona prou bé. Els moviments socials s'institucionalitzen no perquè hi hagi sempre un col·lectiu de gorreros que vol apropiar-se de tota la glòria, sinó perquè és una forma eficient d'aconseguir que les protestes no acabin dominades pels que no tenen res millor a fer. Les assemblees, al cap i a la fi, són una forma de democràcia directa, no de democràcia representativa, si volem que un moviment faci el que demana el seu "votant mitjà", hem de crear un sistema que eviti que qui domini la organització sigui el "votant incansable" (llegiu, el més motivat o més radical). Un moviment social que crea una institució corre el risc de fossilitzar-se a llarg termini, però evita esdevenir un galimaties sense objectiu clar a curt.

Les protestes del 15M van començar fa poc més d'un any. De tot aquest soroll i fúria l'únic que hem acabat per veure és molta gent sortint al carrer i protestant i poc més, el moviment ha passat a segon pla, incapaç de mantenir una cosa semblant a un missatge més o menys coherent, una agenda reformista sobre la taula o un suport social clar. Occupy ha caigut en un problema semblant; Anonymous són un cas similar. La mateixa descentralització del moviment, la seva resistència a organitzar-se, ha fet que s'esgotessin corrent en mil direccions, sense arribar mai a establir-se en el debat.

Ahir diumenge, a Egipte, una organització avorrida, institucional i burocràtica celebrava una victòria electoral. La gent de Tahir, els revolucionaris de la primavera àrab, no tenien líders. Els Germans Musulmans, tot comitès i locals un-punt-zero, es van concentrar a guanyar. Vladimir Lenin tenia raó. Necessitem revolucionaris professionals.

Que aquest 19 de juliol els carrers eren plens de gent no es pot negar. Ha estat un important procés de mobilització arreu del país, àmpliament unitari, convocat per organitzacions sindicals, socials, de professionals, de la cultura, etc., que mostren l’alt grau d’indignació existent i l’ampli rebuig social a les mesures imposades pel govern. Les manifestacions han comptat amb una amplísima participació. Però també han visualitzat l’ampla transversalitat social del malestar que provoquen les continues onades de retallades que fa dos anys s’estan imposant.

La convicció que les mesures que s’imposen no condueixen a la recuperació de l’activitat i a la creació d’ocupació, s’uneix a la constatació que la seva aplicació no afecta per igual tota la societat. Mentre la immensa majoria està sent castigada per les mesures de retallades de drets, segueix havent-hi una minoria –curiosament la que més s’ha beneficiat del model de creixement que ens ha dut a la crisi- que no assumeix cap compromís ni contribució a la sortida de la crisi. Mentre pensionistes i jubilats, persones aturades, treballadors públics i privats, professionals i autònoms, petits empresaris i comerciants, estem assumint l’empitjorament de les condicions de vida, ni les grans fortunes, ni les grans empreses i corporacions transnacionals, ni les grans entitats financeres contribueixen a l’esforç per sortir de la crisi. S’evidencia l’absurd d’uns sacrificis que lluny de treuren’s de la crisi, generen més pobresa i més desigualtat. Però també creix el convenciment que hi ha alternatives possibles, equilibrades i solidàries.

Una gran diversitat d’expressions del malestar travessava la manifestació: treballadors i treballadores, tant del sector públic com privat, rebutjant la pressió a la baixa de les condicions laborals i salarials i l’augment de la precarietat; col·lectius de persones aturades, exhibint la seva contrarietat amb la inutilitat d’unes mesures que no obren cap horitzó de reactivació econòmica, però que els culpabiliza indiscriminadament i els qüestiona l’assegurança que han estat cotitzant quan eren actius; pensionistes i jubilats que mostren la indignació pel fet que la seva pensió està abocada a una continuada pèrdua de capacitat adquisitiva tant per l’efecte de l’IVA com per la pujada dels serveis bàsics, com la llum, l’aigua i el gas; autònoms i professionals, decepcionats amb unes mesures que en conjunt seguiran empitjorant la seva posició social; artistes, editors i treballadors de la cultura en general, protestant enèrgicament perquè el que hauria de ser un producte d’accés universal –la cultura allibera- s’etiqueta com de luxe en la nova formulació de l’IVA; col·lectius de treballadors de diferents serveis públics –educació, salut, bombers, policies, assistents socials, agents forestals, etc- que denuncien la pèrdua de qualitat que les diferents onades de retallades està imposant a uns serveis públics que han de garantir la cohesió social i la seguretat de tothom; etc. Ciutadans i ciutadanes, en definitiva, expressant el rebuig a la inutilitat i a la injustícia de la darrera imposició del govern.

Estem davant d’un gran frau democràtic. La imposició pels governs d’uns retalls de drets brutals fa ja dos anys, tant a l’Estat com a Catalunya (retallades de drets socials, incompliments d’acords laborals, contrareformes imposades, fiscalitat, etc) no estava entre les propostes electorals dels partits que governen. Sol·licitar el vot per un programa i governar amb un altre és un frau democràtic. Per això, la continuïtat de la mobilització ha d’emplaçar al govern a rectificar, dimitir o sotmetre a referèndum les seves propostes, perquè la ciutadania tenim dret a decidir. I, si no el convoca l’hem d’imposar a través d’un ampli procés de mobilització social que faci aflorar democràticament la voluntat majoritària de la ciutadania.

El sistema trontolla, per això els altaveus del poder alimenten la nostàlgia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Lògic, ja que la “pax olímpica” va ser l’últim episodi de consens social reeixit a mans de la burgesia porciolista.

No oblidem que el projecte olímpic de la Gran Barcelona es va concebre com a un contrapès a l’hegemonia electoral de les faccions més nacionalistes de la burgesia. La dicotomia Àrea Metropolitana versus Generalitat és la nefasta herència d’aquell període, que ha impedit la racionalització de la divisió territorial, electoral i administrativa del nostre país.

El tàndem Samaranch (La Caixa) – Maragall va executar un programa polític i un model de societat al servei de les classes dominants, ideat durant el franquisme, que es va consolidar a través a través de l’estructura de poder municipal ordida pel PSC (Ajuntament i Diputació) i que, a partir de 1982, va complementar amb els seus delegats del govern d’Espanya a Catalunya.

L’estira i arronsa se saldà amb la progressiva genuflexió dels dirigents nacionalistes de CDC, fins al punt que en Jordi Pujol, després de resistir l’embat de Banca Catalana, van declarar-lo “español del año” i va acabar de bracet amb els botxins del PP. Sols uns pocs van mantenir la flama de la dignitat la seva reivindicació va quedar reduïda a aspectes merament identitaris (aquí és on cal situar les manifestacions del “Freedom fot Catalonia” i les mobilitzacions de La Crida i Òmnium Cultural). La resta van callar i van parar la mà, fet i fet ja els estava bé que Catalanya esdevingués una autonomia bananera, el país del 3%, dels Millet i companyia.

El 1992 l’Estat postfranquista espanyol es va reforçar notablement gràcies a la combinació de la celebració del V Centenario, la capitalitat cultural de Madrid, l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona.

La burgesia barcelonina va convertir Barcelona en la seva plataforma de poder i la vinculà a la ficció d’una Espanya postnacional i a la doble capitalitat Madrid – Barcelona.

Certament, el 92 va reportar un plus d’inversió de l’Estat espanyol, però aquest caramel va ser clarament insuficient i molt per sota del volum real de l’espoli fiscal i el dèficit en infraestructures acumulat al llarg dels anys.

Davant d’aquest panorama, la crítica més rotunda a Barcelona 92 la formulà, sense cap mena de dubte, l’esquerra independentista, a través de l’MDT. Des d’aquest sector polític es qüestionà amb encert les olimpíades com a un projecte de dominació de la burgesia barcelonina, que donava continuïtat als plans de Porcioles, un alcalde franquista que amb el temps els poders fàctics s’esforçaren a rehabilitar presentant-lo com a un demòcrata i catalanista de tota la vida.

L’independentisme denuncià la destrucció del teixit productiu autòcton en benefici d’un model d’economia especulativa. Aquí es van posar-se les bases d’un model urbanístic i territorial depredador i segregador, basat en el creixement especulatiu. Es va catapultar el turisme de borratxera. Es va expulsar la població cap a les perifèries sense cap voluntat de resoldre problemes com l’accés a l’habitatge o la millora de la mobilitat amb transport públic.

Barcelona 92 va ser el colofó de la Transició postfranquista. Volien que treballéssim de franc, com a “voluntaris” i que fóssim “amigos para siempre” amb els nostres opressors. Però la realitat del 93 i del 94, marcada per la crisi, la desregulació dels drets laborals (contractes escombraria i ETT) i el desacomplexament de l’espanyolisme feren palès que la transformació de Barcelona i de la societat catalana havia estat un bluf, un miratge. El final de la festa va significar, inevitablement, la fi del consens. Els intents posteriors de reeditar-lo (Fòrum de les Cultures, capitalitat de la Unió Mediterrània Occidental…) s’han estavellat davant d’una realitat complexa marcada pels dos vectors que, fins avui, tracen i condicionen la societat catalana: l’opressió nacional i de classe.

Fa vint anys van intentar silenciar la nostra lluita amb la repressió (Operació Garzón) i, avui, passa exactament el mateix. Però la resposta continua dempeus: cal acabar amb l’hegemonia burgesa i que les classes populars catalanes construeixin un poder polític socialista i sobirà.

Espanya és poder i hegemonia. Poder, en el sentit de força, una força utilitzada per un establishment per imposar els seus interessos. Hegemonia, en el sentit gramscià, entesa com l'existència de tot un seguit d'institucions de la societat civil que naturalitzen l'ordre establert, aconseguint el consentiment dels governats davant l'exercici de poder polític dels governants. El recent llibre La Cultura de la Transició fa una bona anàlisi sobre quina forma té i com s'ha construït aquesta hegemonia en les últimes dècades.

Durant dècades, les esquerres federalistes, han intentat rebatre poder i hegemonia dins dels marcs de l'Estat espanyol. Però més de tres dècades de democràcia postfranquista pràcticament inamovible haurien de servir per concloure que Espanya és una eina per a dretans que l'esquerra no pot (no podria) més de manejar matusserament.

Encara que potser (i dic potser) una major longevitat de la II República podria haver començat un procés de deconstrucció, començant per la nefasta unitat "històrica" ​​d'Espanya, el Franquisme, i la Transició com a rematada, van garantir que l'eina quedés ben forjada. "Lligat i ben lligat" va ser l'últim desig complert del dictador.

El jou falangista, símbol de la unitat de Castella i Aragó, és encara la base de l'estructura d'Espanya: un estat-eina el funcionament del qual es basa en la submissió dels pobles. El federalisme esperava desfer-se del jou mitjançant la sacsejada còmplice, seguint l'analogia, de tots els animals de càrrega. No obstant això, la conscienciació és molt desigual entre els diferents pobles. Atesa la dificultat perquè tots els pobles sacsegin el coll al mateix temps i manin el carro a passeig, sembla que la solució més factible per al problema en el seu conjunt és que els pobles conscienciats s'alliberin. D'aquesta manera, la pèrdua de punts de suport facilitarà que el carro caigui per sempre.

La independència de nacions com la catalana o la basca no és només un tema de catalans i bascos, sinó que ajudarà també al conjunt de la classe treballadora d'Espanya, que haurà de entendre que, de vegades, la independència és la millor via cap a l'internacionalisme .

No oblido, per descomptat, que no és Espanya l'únic- ni el major- instrument d'opressió del capitalisme sobre la nostra classe treballadora. Però és un més. Com més aviat ens lliurem d'aquest, abans (i millor) ens podrem ocupar dels següents.

Enviem el jou a passeig, sabem el secret des de fa temps: "bon cop de falç".

El govern ha pujat recentment l'impost sobre el valor afegit (IVA) a instàncies de la troika i seguint les directrius clàssiques de pujar la tributació indirecta. Aquesta pràctica, molt lloada pels liberals, té enormes conseqüències negatives sobre la capacitat adquisitiva de la població i sobre la redistribució de la renda. Intentaré exposar-ho de manera senzilla en aquest post.

La dinàmica capitalista és, per definició, generadora de desigualtat. Des del punt de vista marxista això és degut a la pauta d'explotació en la distribució de la renda i des del punt de vista més convencional perquè la desigualtat és necessària per avançar econòmicament. La tesi neoclàssica- teoria econòmica que justifica les polítiques neoliberals- entén que aquesta desigualtat és necessària i que l'economia generarà un "trickle down" o efecte degoteig que farà que tots els ciutadans es beneficiïn del procés de creixement encara que hi hagi desigualtat. No obstant això, l'Estat disposa de mecanismes per corregir la desigualtat creixent.

El principal mecanisme d'aquest tipus és el sistema fiscal, que si està ben dissenyat permet que es realitzi una redistribució de la renda des de les unitats econòmiques més riques cap a les unitats econòmiques més pobres, a través de canals com els serveis públics o les transferències monetàries.

A partir del disseny del sistema fiscal l'Estat obté ingressos amb què finançar les seves polítiques de redistribució de la renda, i de tots ells els més importants són els impostos i les cotitzacions socials. El 2011 ambdós conceptes van sumar el 88'3% dels ingressos totals de l'Estat, però el 2012 i com a conseqüència de la caiguda en els impostos el total sumat és de 77'8%. La caiguda en els impostos prevista en els pressupostos generals de 2012 és del 17%, encara que segurament sigui molt més gran, la qual cosa és causa de la crisi econòmica i l'efecte que genera en els diferents impostos.

Els impostos també poden dissenyar-se de diferents formes, amb efectes fiscals i redistributius molt diferents en funció d'aquest disseny. Els impostos es poden classificar en dos tipus, directes i indirectes, i definir pel seu efecte sobre la justícia fiscal a partir de tres tipus: progressius, proporcionals i regressius.

Els impostos directes són aquells que s'apliquen sobre la manifestació directa de la riquesa, és a dir, sobre l'ingrés rebut per l'individu o empresa i sobre el patrimoni que cadascú té (cases, habitatges, etc.). Els impostos indirectes, en canvi, s'apliquen sobre la manifestació indirecta de la riquesa, com pot ser el consum. Exemples d'impostos directes són l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i l'Impost de Societats (IS), mentre que exemples d'impostos indirectes són l'impost sobre el valor afegit (IVA).

En termes de justícia fiscal és més just pujar els impostos directes perquè tenen en consideració directament la riquesa original i no la seva manifestació indirecta. És a dir, els impostos indirectes s'apliquen a totes les persones per igual sense tenir en compte que guanyin més o menys (per exemple paga el mateix IVA sobre compreses la dona rica que la dona pobra).

Però en la configuració i disseny de cada impost cal tenir en compte com es fa per determinar quant es paga. Si tots paguen el mateix percentatge d'impostos es diu que és un tipus proporcional. Si tots paguéssim el 20% del nostre salari, els rics pagarien més que els pobres perquè se'ls aplicaria el mateix percentatge sobre una quantitat major. No obstant això, no és un model just i per això no és el model vigent a Espanya. No obstant això, és el model preferit pels liberals i en els últims anys ha estat defensat per sectors importants del PSOE (només cal veure l'article que va escriure el 2006 el llavors ministre Miguel Sebastián [1]).

Afortunadament la constitució espanyola exigeix ​​que els impostos siguin progressius, és a dir, que pagui més qui més té però no només en quantitats absolutes (com passa amb el tipus proporcional) sinó també en el percentatge de gravamen aplicat. Per fer-ho s'estructuren trams de renda, de manera que per exemple de 0 a 20.000 euros en ingressos no es paguen impostos, de 20.000 a 30.000 euros es paga un 15%, de 30.000 a 40.000 un 20%, etc. Això fa que en teoria els més rics han de pagar un percentatge d'impost més gran (anomenat tipus efectiu).

Si el sistema està ben dissenyat i la quantitat d'impostos directes és major a la d'indirectes i a més són el més proporcionals possibles, els mecanismes de redistribució de la renda de l'Estat poden funcionar amb èxit. Això és així perquè l'Estat obté ingressos fonamentalment deguts als més rics, i no obstant això utilitza aquests ingressos per pagar serveis públics dels que es beneficien sobretot els més pobres. És una forma de fer justícia a través d'un sistema fiscal solidari.

No obstant això i malauradament en la pràctica això no funciona així. En les últimes dècades tant el Partit Popular com el Partit Socialista han baixat els impostos directes, reduint la força solidària del sistema i introduint debilitats greus que han fet que l'Estat estigui pobrement financiat. Als més rics els interessa acabar amb el sistema fiscal actual perquè si ho aconsegueixen no es veuran obligats a pagar els serveis públics als més pobres, de manera que els partits que han representat als rics han facilitat les anomenades rebaixes fiscals (baixades d'impostos als més rics, tant individus com empreses). El PSOE va arribar a retirar l'Impost de Patrimoni, va assegurar que baixar impostos era d'esquerres i fins i tot va demanar, com hem assenyalat, que s'instaurés un tipus proporcional en comptes de mantenir tipus progressius.

Tot això va afeblir l'eficàcia del sistema fiscal, el que es va sumar a les enormes falles que existien a causa dels paradisos fiscals i el frau fiscal. Espanya és, de fet, la desena potència mundial en frau fiscal, amb una estimació d'un 22'5% d'economia submergida [2]. Es perden, per la via de l'evasió fiscal, més de 100.000 milions de dòlars en ingressos potencials. Una quantitat molt superior a la que s'exigeix ​​com retalls en sanitat i educació. A més, segons els tècnics d'Hisenda les grans empreses i les grans fortunes són responsables de més del 70% del frau fiscal, el qual quantifiquen en 40.000 milions d'euros [3]. A tot això cal sumar les pràctiques d'elusió fiscal, és a dir, d'aquelles estratègies legals de planificació fiscal que s'aprofiten de les diferències en les legislacions entre països per no pagar gairebé impostos [4]. Tot això significa que, en la pràctica, el nostre sistema fiscal és profundament regressiu.

És a dir, que en la pràctica i tant per l'acció com per la passivitat dels governs espanyols, el nostre sistema fiscal no corregeix la desigualtat sinó que de fet l'augmenta. I malauradament a més d'empobrir a la majoria de la població i deteriorar el creixement econòmic per la disminució de la demanda agregada, les últimes mesures del govern no fan sinó aguditzar la desigualtat, amb l'agreujant que segueix vigent l'amnistia fiscal als grans evasors.



[1]M. Sebastian (2007): “El tipo único es más justo y eficiente”, publicado en Diario El País, 3 de noviembre de 2007 y disponible en: http://elpais.com/diario/2007/11/03/opinion/1194044411_850215.html

[2]Tax Justice Network (2011): “The cost of tax abuse”, disponible en: http://www.tackletaxhavens.com/Cost_of_Tax_Abuse_TJN_Research_23rd_Nov_2011.pdf

[3] La Vanguardia (2011): “Técnicos de Hacienda calculan que las grandes empresas defraudan más de 42.700 millones al año”, disponible en http://www.lavanguardia.com/20110809/54198249312/tecnicos-de-hacienda-calculan-que-las-grandes-empresas-defraudan-mas-de-42-700-millones-al-ano.html

[4] Garzón, A. (2011): “Paraísos fiscales en la globalización financiera”, disponible en http://www.historia-actual.org/Publicaciones/index.php/haol/article/view/622/516

La cancellera alemanya Angela Merkel ha indicat que el suposat èxit del model alemany es deu a les polítiques d'austeritat que el govern alemany va realitzar en la primera dècada d'aquest segle, polítiques iniciades pel govern de coalició socialdemòcrata-verda, i continuades per la coalició governant cristianodemòcrata-socialdemòcrata, i més tard per la coalició cristianodemòcrata-liberal. Per això que la Sra Angela Merkel i el seu govern estiguin pressionant perquè tots els països de l'Eurozona facin el mateix.

El problema amb aquesta postura és que ignora o oculta diversos fets essencials. Un és que el seu èxit com a país exportador es deu a una situació de domini sobre la seva pròpia classe treballadora i sobre altres països que bé podria definir-se com a explotació. Com que aquest tipus de terminologia rarament apareix en els mitjans, sento la necessitat d'explicar el significat de tal terme. A explota B quan A viu millor a costa de B, que viu pitjor. A i B poden ser classes socials o països. Doncs bé, comencem per classes. El complex exportador alemany ha basat el seu èxit (que ha repercutit en una explosió dels seus beneficis) en part en què ha evitat que la classe treballadora alemanya sigui beneficiària de l'increment de la seva productivitat. Com bé ha dit Mark Weisbrot, l'Estat i el món empresarial alemanys no han permès un augment dels salaris paral·lel al creixement de la seva productivitat. La majoria d'aquest creixement ha enriquit les rendes del capital, i no les del treball. En realitat, aquestes últimes, com a percentatge de totes les rendes, han disminuït. Al capital li ha anat molt bé a costa que al món del treball no li hagi anat tan bé com podria o hauria d'haver anat.

Vegem ara l'explotació de nació. Alemanya és el centre de l'Eurozona. Els seus partners són els països de tal unitat monetària la competitivitat dels quals és menor que l'alemanya, la qual cosa afavoreix el creixement de les exportacions alemanyes a aquests països. Però el fet que tots utilitzen la mateixa moneda explica que als països amb menor competitivitat els és impossible guanyar competitivitat perquè no se'ls permet la devaluació de la moneda (que comportaria una reducció de costos de producció). Això limita les seves possibilitats de poder ser més competitius. I una de les poques maneres possibles és baixant els salaris (com constantment els autors neoliberals insisteixen), baixada que ha de ser molt accentuada per assolir una major competitivitat com a conseqüència que els salaris alemanys són més baixos del que podrien i haurien de ser, assegurant-se així diferències de competitivitat que afavoreixen únicament a Alemanya, a costa dels altres. Així és com ocorre no només l'explotació de classe, sinó també la de nació. És gairebé impossible que en aquesta situació els països perifèrics puguin assolir el nivell de competitivitat alemanya.

És més, els Estats d'aquests països també tenen les seves mans lligades perquè no tenen un Banc Central que imprimeixi diners i pugui protegir el seu deute públic (com fa un Banc Central digne del seu nom) de l'especulació dels mercats financers. No poden, per tant, expandir la seva despesa i estimular l'economia i se'ls crea així un problema greu, ja que les seves economies estan en recessió (camí de la depressió en alguns països), disparant la desocupació. Aquesta situació, enormement desfavorable als països perifèrics, es manté a causa de l'enorme domini de l'establishment financer alemany sobre el Banc Central Europeu (BCE, que és un lobby de la banca alemanya) i de la Comissió Europea. Empitjorant la situació, el BCE fa xantatge als Estats perifèrics imposant l'austeritat i les reformes laborals que empitjoren la desocupació.

Paradoxalment, però, pel que fa a les reformes laborals que el BCE imposa, no segueix el model alemany. En realitat, el baix atur alemany es deu, no a la facilitat que tinguin els empresaris en acomiadar els treballadors (mesura promoguda per la Sra Merkel, per la Comissió Europea, per l'FMI, i pel BCE) sinó a la cogestió existent en els centres de treball, que en el seu sistema de negociació col·lectiva impedeix la destrucció de llocs de treball, repartint el treball (les hores treballades) al seu lloc. El BCE mai ha pressionat per aquesta mesura de cogestió.

Una darrera observació. He indicat en altres textos que la percepció generalitzada que l'Estat alemany és el que està ajudant els països perifèrics de l'euro no es correspon amb la realitat. Està passant a l'inrevés. Avui hi ha un gran flux de capitals d'aquests últims països a Alemanya. I la suposada "ajuda" a la banca espanyola és, com bé indica Peter Böfinger en una entrevista a Die Spiegel (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisi), "aquesta ajuda no és a aquests països, sinó als nostres propis bancs, que tenen gran quantitat del deute privat en aquells països". Tal senyor és conseller econòmic de la Sra Merkel. Mentrestant, el Deutsche Bank i el Commerzbank, dos dels bancs alemanys més importants i que van aconseguir magnífics beneficis prestant diners a la banca espanyola, han tingut els millors beneficis obtinguts en els últims cinc anys.

Els amics David Fernández i Julià de Jòdar, del semanari Directa, em demanen què en penso de les CUP per un llibre sobre aquesta força política que estan preparant per Edicions 62. En comptes de respondre el petit qüestionari que m’envien, m’he decidit a fer-los avinent una opinió una mica més àmplia que m’han autoritzat a compartir en aquest bloc.

Cert que val la pena pensar seriosament el que està passant i més encara el que pot passar amb les CUP. Et diré que en penso, però recorda que no sóc cap analista polític i el que t’expresso són sols les opinions d’un militant comunista de base, tot i que és molt probable que un bon nombre de camarades meus pensin més o menys el mateix. Tinc la impressió que l’actual direcció tant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya com d’Esquerra Unida i Alternativa no són alienes a aquests tipus d’apreciacions que ara et faré, com ho demostra que les Candidatures d’Unitat Popular hagin estat esmentades pel camarada Joan Josep Nuet com part del front d’esquerres que s’està concebent darrerament per plantar cara a l’actual situació política i econòmica i fer-ho en termes ja no de resistència, com fins ara, sinó d’oberta contraofensiva. Parlo, com hauràs endevinat, del que ja s’ha presentat com la “Syriza catalana”. Això implica un canvi important, car aquesta postura d’obertura envers les CUP m’havia costat més d’una discussió forta amb camarades del PCC i d’EUiA, que l’entenien com gairebé inconcebible, quan no una simple extravagància.

Sobre l’auge per a molts imprevist que van experimentar les CUP a les darreres eleccions municipals del 2011, la veritat és que no em van sorprendre. Crec que era francament previsible. S’ho havien guanyat a pols. La clau del seu èxit l’hem de buscar en el mateix lloc on hauríem de descobrir la de Syriza. Convé recordar que si Syriza va quedar tan a prop de guanyar les darreres eleccions gregues no va ser com a conseqüència d’una activitat institucional més o menys encertada, ni de campanyes de promoció a càrrec d’especialistes en màrketing polític. Si Syriza ha merescut el recolzament popular a les urnes és pel mateix que el varen obtenir les CUP a les municipals: perquè van beneficiar-se legítimament d’una intensificació de les lluites socials al carrer de les que havien estat impulsores o participants. Les CUP i Syriza eren opcions no de polítics, sinó d’activistes. Està clar que les CUP van animar a molts electors a refiar-se’n d’elles perquè les integraven persones que havien estat donant la cara a en primera línia en tota mena de combats socials. A les municipals del 2011, l’anàlisi del resultats posa de manifest que molta gent va decidir renunciar a votar opcions tradicionals com ara IC-EUiA o ERC –a les que es votava sovint perquè “era el que hi havia”– o fins i tot revisar la seva postura fins el moment abstencionista, per un vot en favor d’una força no “contaminada” pel descrèdit de la política professional i que havia merescut aparèixer –i permete’m evocar un vell eslògan del PSUC– com “de lluita i de govern”.

Aquest va ser el “misteri” de que les CUP quintupliquessin els seus vots el 2011: atraient abstencionistes i votants de l’esquerra ecologista o comunista tradicional i, òbviament, de l’independentisme. Això també ha de ser remarcat, perquè una mirada al mapa electoral i als seus canvis posa de manifest –s’ha repetit– una fugida a molts llocs massiva de vots d’ERC cap a les CUP, però també d’IC-EUiA. El cas de Molins de Rei em sembla especial espectacular, amb un augment del 235 % a costa precisament d’IC-EUiA, que va perdre allà la seva hegemonia amb una davallada total. No és pas l’únic cas. Tret de Barcelona i l’Hospitalet, a les poblacions on coincidien IC-EUiA i les CUP la fuga de vots cap a l’esquerra independentista és innegable.

Deixa’m cridar-te l’atenció sobre alguns efectes col.laterals del “factor CUP”. Hi ha un que em sembla de ben interessant i fins i tot divertit, pel que comporta de feliç ironia, i que resulta de que la CGT s’hagi convertit en bona mesura en el seu sindicat de referència. Efectivament, la presència nombrosa de militants de les CUP ha implicat una mena de distorsió en el que és l’ideari fundador d’un sindicat anarcosindicalista que es reclama hereu històric de la CNT. D’una banda perquè implica una mena d’ “infiltració” marxista al seu si, en la mesura que hi ha molts militants de les CUP que se’n declaren, de banda que més d’un militant d’EUiA ajudi a aquesta “marxistització” de la CGT. L’altra conseqüència interessant i de ben curiosa és la d’haver aconseguit que la CGT hagi decidit revisar la seva postura davant el fet nacional català. No estic parlant d’una reconsideració parcial, a nivell local, sinó d’una revisió genèrica que afecta la doctrina oficial de la pròpia organització sindical. Per cert, i ja que surt la CGT: impossible o si més no difícil aquest projecte de confluència de forces d’esquerra que es pretén sense el concurs o al menys el recolzament d’aquest sindicat, que, amb tots els matisos que es vulguin, està clar que s’ha assumit un paper central en un bon nombre de lluites obreres recents.

En fi, que no veig com podem escapolir-nos d’intentar aquest acostament d’EUiA a les CUP de cara a aquesta proposta de font comú, en el que evidentment haurien de participar altres forces, que, no s'oblidi, no deixaran per això de ser diferents i tenir personalitat i objectius polítics propis. Ja veurem com acaba la cosa i et ben asseguro que alguns farem tot el possible perquè sigui en forma d’èxit, per molt que aquest objectiu hagi de vèncer traves per tots dos costats.

Està clar que els i les comunistes hem de vèncer tot dogmatisme i sobre tot posar en valor la nostra contribució a peu de carrer a les lluites socials, especialment en àmbits com el de barris i en el moviment obrer. Els i les iaioflautes són el millor exemple a seguir a l’hora d’entendre la importància que els homes i dones de l’esquerra històrica assumeixin com a propis nous estils d’organització i acció socials. I ho estan/estem fent. El problema a superar és la imatge d’EUiA ha acabat oferint per un involucrament excessiu amb un estament institucional francament desprestigiat, i per bones raons. Tenim motius per sentir-nos satisfets per alguns dels bons resultats dels governs tripartits, però el seguidisme –de vegades el servilisme– en relació a Iniciativa per Catalunya i àdhuc el PSC ha estat francament negatiu, per no dir catastròfic, perquè ha desdibuixat el nostre rostre més combatiu; és més, l’ha fet desaparèixer davant dels sectors més crítics de la societat, que ens han vist com uns més d’aquella casta política que s’ha fet detestar i certament no ens representa. No cal dir que la política repressiva de la conselleria d’Interior, de la mà de Joan Saura, amb actuacions tan lamentables com la que del cas Núria Pòrtulas, han tingut un efecte demolidor, sense que servís de res les declaracions públiques de militants i agrupacions del PCC i del PSUC-viu condemnant-les i desmarcant-se, En aquestes circumstàncies, recordar que nosaltres som i hem estat sempre esquerra combativa és ben difícil.

De la banda de les CUP, hi ha també certs malentesos que dificulten una comunicació fluida i fructífera. Que les CUP siguin una opció bàsicament independentista no ha de ser un problema. Més tard o més d’hora l’esquerra fins ara federalista –EUiA, IC, PSC– haurà d’enfrontar-se amb l’evidència que l’estat independent és més factible i té més possibilitats de reeixir que no un estat federal, del tot impossible amb una part important de l'opinió pública espanyola aferrada a un nacionalisme centralista d’allò més agressiu, que ara li està donant per considerar l’actual model autonòmic com a causant de l’actual crisi econòmica.

D’altra banda, els i les comunistes no hauríem de considerar l’independentisme com un element incòmode de cara a un acostament a les CUP. Les CUP i les organitzacions que la formen són hereteres directes de la gran tradició del catalanisme de classe i internacionalista, els protagonistes del qual van ser els Martí i Julià, Francesc Layret, Salvador Seguí, Rafael Campalans, Jaume Compte, etc., concretada als anys 30 en partits independentistes de signe marxista-leninista, com ara Estat Català-Partit Proletari i després el Partit Català Proletari, un dels partits cofundador del PSUC. Cal recordar que personatges cabdals en la constitució del Partit Socialista Unificat provenien d’aquesta esquerra independentista, com ara Amadeu Bernadó, Pere Aznar, Artur Cussó o el mateix Pere Ardiaca, un dels refundadors l’any 1982 del PCC.

El problema no és l’opció per la independència; rau més aviat en un altre cosa, que és en la manera com les CUP no són una opció ideològicament homogènia i està ben lluny de tenir una posició comú en relació a la definició de en què consisteix la identitat nacional catalana. Al si de les CUP hi ha individus i potser sectors que fan seva una definició essencialista de la catalanitat, que inevitablement acaba desembocant en formes més o menys larvades de xenofobia. El conflicte intern que va suscitar l’adhesió inicial i sens matisos d'algunes CUP a la figura d’Heribert Barrera amb motiu de la seva mort, sense condemnar les seves posicions racistes i homòfobes, és una prova d’aquesta ambigüitat ideològica a l’hora de definir què és Catalunya i qui i com s’és català.

Salvant aquestes i d’altres reticències per les dues bandes, EUiA i les CUP han de reconèixer que es necessiten. Els i les comunistes han de reconèixer que les CUP han aconseguit connectar amb sectors de la població que estaven desmobilitzats o decebuts amb els partits tradicionals, entre ells el nostre; les CUP, de la seva banda, saben que no es poden fer plans de transformació social sense comptar amb una classe obrera organitzada una bona part de la qual s’enquadra en aquests moments dins o a l’entorn d’EUiA i CCOO. Les CUP tard o d’hora hauran d’assumir la responsabilitat que se les demana de presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya i també tard o d’hora hauran de plantejar-se el que podríem dir “la batalla per Barcelona”, sobre tot després de l’èxit assolit a grans capitals com Girona. Encarar aquests reptes justifica prendre’s aquesta eventual coalició amb altres forces d’esquerra de manera ben seriosa. I el mateix per EUiA, que en boca del seu Secretari General ja ha reconegut que cal mantenir el vincle amb Iniciativa per Catalunya, però no en les actuals condicions de dependència.

Què és estranya aquesta coalició d’EUiA, CUP i altres organitzacions disposades a participar-hi? Per què? Hi ha proves de que la comunicació entre l’esquerra radical independentista i la sensibilitat política que representa Esquerra Unida i Alternativa és ja real. No sé per què s’insisteix tant en l’exemple de Syriza quan la comparació més clara del que cal fer la tenim molt més a prop i amb tantes o més possibilitats de reeixir. No entenc la dificultat de reconèixer que el model a tenir present és també el d’Amaiur-Bildu, una estructura electoral una pota de la qual és Alternatiba, acabada de separar d’Esker Batua. I un dels referents de les CUP a la resta de l’Estat és el Sindicato de Obreros del Campo, la SOC, que està orgànicament integrat a Izquierda Unida. Segurament José Manuel Sánchez Gordillo és un dels convidats més assidus a actes de les CUP a Catalunya. D’altra banda, promiscuïtats polítiques més rares s’estan veient. Qui li anava a dir als trotskistes Partit Obrer Proletari, del PRT o de la Lliga Comunista Revolucionària que acabarien fent coalició amb el PSUC-viu i els prosoviètics del PCC, configurant l’actual EUiA?

Així doncs, i per resumir: esplèndid que s’insinuï cada cop amb més força aquest procés de confluència política de les que EUiA i les CUP serien elements. Per a que el projecte aconseguís fer-se realitat caldrien, entre d’altres, dos factors. De la banda d’EUiA, vindicar amb més èmfasi la vigència de la seva vocació revolucionària i relegar a un segon terme la seva activitat institucional, que ha de ser reconeguda i presentada com instrumental i subsidiària de les lluites socials. Per descomptat que és indispensable una autocrítica respecte d’algunes actuacions i silencis passats, sobre tot en relació a les polítiques repressives del tripartit. De part de les CUP, seria important una major definició ideològica, que margini qualsevol insinuació o ombra de proximitat amb un nacionalisme primordialista, sempre a un pas de traduir-se en racisme.

Si haig de ser-te sincer, no tinc masses esperances que qualli aquesta unitat que, basada en la lluita social i no en pactes oportunistes, tan urgent i necessària em sembla. Crec que tant del costat de les CUP com d’EUiA hi ha prou militants que fan el possible per a fer-ne el camí. La visibilització d’aquesta confluència real, arran de terra, la vàrem tenir en les mobilitzacions a l’entorn del 15M o la vaga general del 29 de març passat, on gent d’EUiA i independentistes d’esquerra van estar plegats al carrer i plegats van patir la repressió en forma de cops, detencions i empresonaments. Però, no ens enganyem, el sectarisme i el dogmatisme són mals endèmics dels que l’esquerra sembla no voler-se desempallegar. Tot i això, l’acte unitari contra la repressió del passat 6 de juny al Campus Raval de la Universitat, que va aplegar persones properes al vell i al nou independentisme, militants tant de CCOO como de la CGT, persones properes a Iniciativa per Catalunya, joves comunistes d’EUiA..., motiva algunes il.lusions que cal conrear. Així que hi hem d’insistir i continuar lluitant per la unitat, però no als despatxos, sinó als carrers, a les fàbriques, a les aules. Tampoc tenim altra cosa més important a fer.

[La fotografia correspon a la vaga general del 27 de març de 2012, és de Jordi Pizarro i està pressa de la pàgina del diari Ara, www.ara.cat]

Companys i companyes,

Avui la lluita al carrer s'està radicalitzant. I no només perquè les accions de protesta i insubmissió són cada vegada més contundents. També perquè les protestes van cada vegada més dirigides a l'arrel del problema: el capitalisme.

El fragor de la batalla fa que moltes vegades no recordem quin és el nostre objectiu, que no recordem que el nostre objectiu és el canvi de sistema econòmic i social. Oblidem que el nostre model és el socialisme. Quan dic el nostre no vull dir el de tots nosaltres. Vull dir, és d'esperar almenys, el d'una part de nosaltres, potser de la majoria.

Per descomptat que les petites lluites no han de ser menyspreades, petites entre cometes, però el capitalisme bo no existeix i hem de planejar la seva desaparició.

Partint de tot això, crec que el suport dels parlamentaris d'IU al parlament d'Andalusia al pla d'ajust del Govern de la Junta d'Andalusia [Decret-Llei de mesures fiscals, administratives i laborals per al Reequilibri economicofinancer del Govern andalús] és una traveta en la nostra lluita. És un revés en el procés d'acumulació de forces i el nostre vot favorable al pla d'ajust no té justificació.

No dic que podríem haver frenat les retallades ni que un pressupost de PSOE i/o PP no hagués estat pitjor. Dic que nosaltres hem d'estar a l'altra banda, no ajudant a millorar el capitalisme salvatge. No dic que haguem de tirar coets als helicòpters de la policia, encara que aquestes formes de lluita són cada vegada millor acceptades per la societat, però sense arribar tan lluny, una petita dosi d'insubmissió seria necessària.

A més, aquest vot que em sembla erroni, no està legitimat per la majoria de les bases d'IU-Andalusia. Assemblees, parlamentaris, consells provincials, joventuts comunistes, ... s'aixequen contra el pla d'ajust. Per això penso que el Referèndum en què la militància recolzava l'entrada al govern andalús, no legitima el vot dels nostres parlamentaris.

El que sí que legitimaria el seu vot seria la celebració d'una Assemblea Andalusa en la qual la direcció fos ratificada. Encara que tenint en compte el temps que queda per a la celebració de la pròxima Assemblea Andalusa ordinària, potser una bestreta no tingui gaire sentit.

Voldria finalment agrair a Marina Segura i Joan Manuel Sánchez Gordillo el seu vot al Parlament Andalús perquè gràcies a ells parlar amb la gent al carrer és una mica més fàcil.

Mentre a Espanya es congelaven les pensions, es reduïa el sou dels funcionaris, es pujava l'IVA i es retallaven les prestacions públiques en sanitat i educació, a més d'altres àmbits com l'ajuda a la dependència, un informe anual de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) ha revelat que la retribució mitjana per consell de les companyies de l'Ibex 35 va ser de 7'5 milions d'euros, un 5% més que el 2010. La retribució mitjana per conseller va ser de 522.000 euros (el 4,4% més que el 2010), ascendint la remuneració dels vocals executius a 2,4 milions d'euros (2,2 milions en 2010) per conseller. (1) Aquestes quantitats no inclouen la indemnització pactada per resolució del contracte, bonus en accions de la companyia o jubilacions milionàries pactades.

Com que aquestes xifres resulten escandaloses davant la greu situació econòmica per la qual travessen moltes famílies espanyoles i les retallades aprovades pels successius governs, el grup mediàtic Antena 3, en ajuda de la bona imatge de les grans empreses- i amb el seu corresponent patrocini i finançament-, ha posat en marxa la campanya "Espanya són les nostres empreses". (2) Encara que els seus sous milionaris són només per a alguns espanyols. Segons afirmen, per donar a conèixer l'esperit emprenedor i competitiu de "les nostres empreses" i "per posar en valor les qualitats del país", Antena 3 cedeix espais gratuïts per a que 44 milions d'espectadors de 21 països vegin que "Espanya són les nostres Empreses ". Encara que, afegiríem nosaltres, les empreses no siguin dels espanyols (moltes d'elles abans sí ho van ser, però aquesta història no l'expliquen).

Companyies com Repsol, Telefónica Movistar, Acciona i Endesa participen en el projecte que té com a objectiu "projectar una bona imatge exterior del nostre país" i, de passada, fer-nos creure que com els seus directius guanyen diners nosaltres hem d'estar orgullosos. Al cap i a la fi, inspirats per la selecció espanyola de futbol, ​​recorren a la mateixa estratègia de propaganda: si l'equip espanyol guanya competicions i els seus jugadors es fan milionaris, la resta dels espanyols som feliços, per tant, si les grans empreses "espanyoles" (encara que els seus accionistes podrien ser de qualsevol lloc del món) tenen beneficis i els seus executius es folren també hauríem de sortir tots a ovacionar-los a la plaça de Cibeles. Per descomptat el govern espanyol es troba al seu costat, la campanya compta amb la col.laboració de l'Institut Espanyol de Comerç Exterior.

El Grup Antena 3 afirma que el seu suport és a causa que "un dels seus fonaments és la seva responsabilitat envers la societat". Amb la Societat Anònima que paga la publicitat i amb la que comparteixen ideologia en el repartiment de milions entre pocs directius i de retallades entre milions de ciutadans.

1 El País, 2011.07.11 http://economia.elpais.com/economia/2012/07/11/actualidad/1342002313_703779.html

2 Antena 3, 2012.07.04 http://www.antena3.com/noticias/economia/antena-abandera-marca-espana_2012070400169.html

1. L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.

L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la sociologia, la neurobiologia, la cibernètica ... "Mantenir l'atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals (cita del text 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les) ".

2. "Problema-reacció-solució", és a dir, crear problemes i després oferir solucions. Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui qui demandi les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, només cal aplicar-la gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta manera com condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que hagueren provocat una revolució si haguessin estat aplicades d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l'acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot millorarà demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o deficients mentals. La majoria de la publicitat dirigida
al gran públic utilitza un discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantil, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l'espectador fos una criatura de pocs anys o deficient mental. Com més s'intenti buscar enganyar a l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? "Si un es dirigeix ​​a una persona com si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, llavors, per raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys d'edat (vegeu "Armes silencioses per a guerres tranquil·les") ".

6. Utilitzar l'aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l'aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D'altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments...

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les
classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d'assolir per a les classes inferiors (veure 'Armes silencioses per a guerres tranquil·les)".

8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte ...

9. Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l'individu es sentirà desvalgut i es culparà, el que genera un estat depressiu que tindrà per efecte la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent distància entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l'individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si
mateixos.

No acepto, ni acato, ni asumo el gobierno ilegítimo de mi país. No acepto el permanente uso de la mentira, el chantaje y el robo contra la ciudadanía y las clases populares por parte de los gobernantes llegados al poder con una oferta electoral contraria en su totalidad a las actuaciones que están desarrollando. No acepto su servidumbre antes potencias extranjeras y la instrumentación que hacen de las ideas del capitalismo y el neoliberalismo internacional.

No acepto un Jefe de Estado, cuya Monarquía es el paradigma de la corrupción y el enriquecimiento personal, de la inmoralidad pública y privada, del nepotismo y del trato de favor a los miembros de su familia, de los vicios y el alcoholismo privado y de la absoluta falta de ética institucional.

No acepto unas Judicatura al servicio de las ideas y el beneficio de anteriores regímenes totalitarios, enraizados como una casta, ciega a los principios de la justicia y la igualdad en cuanto les afecta a sus intereses como clan y plegada a los dictados de los gobernantes y los poderosos.

No acepto a una confesión religiosa enquistada en privilegios medievales, que parasita al Estado y a la economía de todos, insolidaria, reaccionaria y al servicio no sólo de los ricos y detentadores de poder, sino incapaz de pedir perdón y reconocer errores que alimentaron odios y guerras fratricidas que han supuesto una sangrienta fractura civil en nuestra sociedad.

No acepto a unas fuerzas de orden público al servicio discrecional, sesgado e interesado de ocasionales grupo en el poder político, reprimiendo brutal y violentamente las justas expresiones de protesta, indignación o rechazo ante el expolio, robo o atraco de derechos o libertades que sufren ciudadanos de todos los sectores sociales, edad, sexo o profesión.

No acepto una constitución y una democracia vaciadas de contenido, que no garantizan los derechos y principios básicos que decía asegurar y que sirve de coartada a políticos desnaturalizados y corruptos, alejados tanto de las necesidades colectivas como de la realidad del pueblo al que dicen representar.

No acepto a una organización bancaria y financiera meramente especulativa, que durante décadas suicidas reparte beneficios sin cuento y cuando, inevitablemente, quiebra su dorada burbuja, hace pagar a todos su inconsciencia y afán desmedido de lucro.

No acepto a unos medios de comunicación, tanto públicos como privados, que manipulan, desinforman y ocultan las noticias y la realidad social, sirviendo como lacayos de los intereses económicos de sus propietarios o circunstanciales responsables políticos.

No acepto, ni acato, ni asumo y me producen nauseas, políticos como Rajoy, Esperanza Aguirre, Dolores de Cospedal, Luis de Guindos, Montoro, la Fatimita, Soraya Sáenz de Santamaría… que aplauden y se ríen cuando se anuncian los más brutales recortes de derechos de las personas mas desfavorecidas de una desgracia colectiva llamada España.

Por eso, hoy, con perdón de mis lectores, me cisco en su puta madre. ¿Comprenden? En defensa propia.

Lucas Leon Simon:
Naci en Córdoba en Agosto de 1947 en el seno de una familia republicana, represaliada por el franquismo. A los catorce años comence a trabajar en la empresa Cenemesa, mas tarde Westinghouse y mas tarde ABB. Me inicie en el sindicalismo y la política clandestina al mismo tiempo. Fui concejal del Ayuntamiento de Córdoba entre 1983 y 1987 en el gobierno de Julio Anguita. Desde 1985 he ejercido el periodismo de opinión en medios como Diario 16, Nuevo Diario de Córdoba, La Tribuna, La Información, Diario de Andalucia y Agencia Efe.

La Reforma Laboral ha estat aprovada després d'un llarg procés de contestació, mobilització i rebuig en les empreses i als carrers, incloent una Vaga General. Ha estat durament criticada per la majoria de professionals del Dret i la Magistratura, la Inspecció del Treball, la Universitat, coincidint amb el Moviment Sindical per considerar-la com resumeix l'eslògan que ha presidit la mobilització d'aquests llargs mesos: "injusta per als treballadors, ineficaç per a l'economia i inútil per a l'ocupació ". La gran majoria dels treballadors i treballadores espanyoles rebutja i tem les seves conseqüències perquè coneixen el seu contingut, gràcies a l'extensa campanya d'explicació dels sindicats en assemblees i centres de treball, com també pel propi ressò en els mitjans de comunicació.

Des que el debat a les Corts Generals va empitjorar la Reforma, el repte del sindicalisme d'avui està a impedir que de la "mobilització sostinguda" es passi a la "desmoralització permanent", ja que el pitjor dels efectes de la Reforma Laboral seria que s'instal·lés la por i s'estengués la desmoralitzadora idea que a partir d'ara l'empresari ha adquirit el poder absolut i els treballadors han perdut tota possibilitat de reacció. És evident que és difícil, en alguns casos molt difícil, però amb la mateixa evidència cal afirmar que és possible. I necessària.

Encara que la reforma sigui un regal a la discrecionalitat- i fins i tot a l'arbitrarietat- de l'empresari, la reacció és possible. No només per algunes cauteles que encara conté, sinó perquè el nostre ordenament jurídic, des de la pròpia Constitució, té un determinat caràcter tutelar dels drets de les persones i dels col·lectius. I no és un xec en blanc perquè totes les normes i lleis des d'antic s'han aplicat i interpretat en el marc d'una concreta relació d'interessos i de la correlació de forces existents en la societat, en les empreses, així com de les mobilitzacions i exigències dels col·lectius socials.

Per això hem d'impedir que s'instal·li entre la majoria dels treballadors i treballadores la falsa idea que la regulació i l'exercici de tots els seus drets i obligacions comencen i acaben en el marc legislatiu, que comencen i acaben en l'Estatut dels Treballadors, avui profundament empitjorat per la Reforma Laboral. Fals seria no apreciar el que ens demostren la història i el dia a dia: que l'eina principal de la classe treballadora ahir, avui, sempre, és i serà la seva capacitat d'organització, d'unitat i de mobilització, d'organització sindical en els centres de treball i, des d'aquí, la seva presència i la seva capacitat de proposta que respongui a les demandes que exigeixen els canvis.

Amb més força que fins ara, i per contraposar com a alternativa a la Reforma Laboral, cal redoblar esforços per desenvolupar i incorporar en la negociació col·lectiva futura un quadre reivindicatiu amb la proposta i exigència de noves regles per millorar els convenis col·lectius que, encara avui , en molts casos responen a la lògica d'una empresa rígida, jeràrquica, autoritària, uniforme i, per tant, oposada a la participació dels treballadors i els seus sindicats.

Tenim massa convenis col·lectius poc útils per gestionar les empreses més flexibles i dinàmiques, precisament aquelles en què el sindicalisme troba més dificultats per exercir la seva funció representativa. Empreses i sectors en què és més necessari reforçar la presència de l'organització sindical i recuperar la iniciativa a partir de la defensa d'una flexibilitat més positiva i equilibrada, evitant que només respongui a les necessitats de la producció, o la incompetència empresarial per gestionar, i pugui respondre també als drets i les necessitats de les persones. Una cosa que és ja una realitat en molts països europeus perquè no és una utopia.

Necessitem construir un nou quadre reivindicatiu capaç d'atendre els profunds canvis en les relacions laborals i industrials que en els centres de treball s'expressen en una major heterogeneïtat d'interessos, i per tant, més complexos que ahir: interessos individuals i col·lectius, professionals, per la conciliació, de carrera professional, salari per objectius, formació, flexibilitat, treball a domicili, a temps parcial, homes i dones, veterans i noves contractacions, joves, becaris, subcontractats, etc.

És hora que el sindicalisme construeixi, proposi i defensi un nou model d'organització del treball que aporti regles útils per a la millora competitiva, alhora que aporti nous instruments i drets d'informació i participació com el millor dic per fer front a l'autoritarisme que reforça la Reforma Laboral.

I per tot això és urgent recuperar amb fets i resultats el treball sindical en els centres de treball, convertint-lo en el centre de gravetat dels esforços i prioritats de l'acció sindical organitzada, coordinada i dirigida des de les estructures sindicals. En una paraula, ara més que mai el sindicat requereix que els peus al centre de treball. I ara més que mai també, els treballadors i les treballadores veuran que allà on hi ha afiliació, i per això hi ha sindicat, els seus drets són respectats.

Tenim nous reptes i el sindicalisme espanyol els sabrà abordar amb els valors de sempre, amb renovades iniciatives, confiança, solidaritat i la militància de milers de persones que saben que defensar els seus drets no és el contrari a millorar la competitivitat de les seves empreses.

L’absurda deriva retalladora de Rajoy i Mas no té aturador. Quan encara estem confrontant-nos amb les retallades ja fetes, se n'aproven d'altres. Encara no hem paït les darreres que ja n’anuncien de noves. Totes i cadascuna amb la mateixa justificació: “són necessàries” i “no hi ha alternativa”. I sempre igual, anuncien “reformes” quan en realitat són “retallades”. I sempre plana en la decisió el comportament de la “prima de risc” com si d’una subhasta es tractés, on els drets socials i laborals es deixen al millor postor.

És evident que és una opció política i no la lògica inevitable d’un estat de coses que no té altre arranjament possible. És cert que les polítiques tenen un marc de decisió supranacional, però també es podrien decidir altres mesures que perseguissin altres finalitats. O s’opta per una política que mantingui el procés d’acumulació de riquesa i poder en mans de determinats estrats socials –la minoria que avui guanya, entitats financeres i grans corporacions transnacionals- o bé apostem per impulsar un procés de redistribució de la riquesa existent.

En el primer cas la política d’austeritat és el camí. Desmuntar serveis públics, privatitzar la provisió de béns i serveis socials i especular sobre l’endeutament dels estats, són un mitjà potent per assolir ràpidament la fita perseguida. En l’altre, es tracta d’introduir noves regles i controls als processos d’especulació financera i aprofitar el sistema fiscal i la lluita contra el frau. Es pot promoure la redistribució de la riquesa amb un potent sector públic que universalitzi l’accés als drets socials de qualitat.

Rajoy ja ho ha anunciat i Mas ho va corejant, els propers dies hi haurà noves retallades. No les concreten encara. Ens estan preparant, perquè quan arribin estiguem més estovats. Parlen, de nou, d’abaixar les retribucions del personal funcionari, estigmatitzant el col·lectiu per devaluar també el servei públic, reforçant així, també, la lògica per imposar en el sector privat la devaluació salarial. Ens alerten que la Seguretat Social tindrà dèficit el 2012 per justificar possibles ajustos de les pensions, la qual cosa seria injusta i injustificada, ja que el sistema té una gran salut (el dèficit del 0’7% és suportable amb l’actual fons de reserva que pot aguantar l'alt atur encara uns anys). Insinuen la revisió de les prestacions d’atur, obviant que obeeixen a unes cotitzacions previsores fetes pels treballadors i les reben per la manca d’oportunitats de trobar feina atesa la caiguda de l’oferta de treball per la situació de recessió a què ens ha dut l’excés d’austeritat. Anuncien la necessitat d’evitar duplicitats de despesa a les administracions, cosa justa, si no fos perquè pretenen obrir una via de recentralització politicoadmnistrativa, obviant que històricament l’Estat central no ha estat més eficient en la gestió de la despesa o en la resposta als problemes socials, més aviat al contrari. En fi, el Govern insisteix a retallar i retallar i obvia altres alternatives.

Sens dubte de nou assistirem a un divendres maleït, en què aprovaran noves “reformes” que són noves retallades. Mesures que porten més conflicte social, més desigualtat, més pobresa. Que no poden portar resignació perquè no són inevitables. Que han d’empènyer a seguir construint propostes alternatives i a posar-les al carrer i fer-les avançar amb la majoria social.

Fa ja temps que estem assistint a un important conflicte social derivat de les polítiques que estan aplicant els governs actuals. Però bona part dels mitjans el silencien o li posen sordina. Excepte quan aquest apareix en clau de conflicte d’ordre públic, aleshores sí que és notícia, però sense entrar a informar del seu rerefons. Ara mateix, això, ho estem veient amb el conflicte de la mineria asturiana, lleonesa i aragonesa. L’origen és una decisió del Govern espanyol, no una imposició de la UE, com ha deixat clar el propi Parlament europeu. Una decisió poc justificada econòmicament, ja que si bé és cert que l’extracció de carbó està sent subvencionada (en tot cas s'hi dediquen molts menys diners que a determinades entitats financeres), el tancament de les mines obligarà a comprar el que no s’extreu a proveïdors internacionals (ja que se seguirà consumint en determinades activitats productives), però a més hi haurem d’afegir la despesa social que genera el tancament de les mines i la desocupació consegüent. És evident que les raons de fons del Govern són polítiques i no econòmiques. Per això el govern està tancat a la negociació i té interès a convertir el conflicte en un problema d’ordre públic, per aïllar els miners i desacreditar-los, a ells i les seves organitzacions representatives. Però mentre els mitjans silencien el conflicte real, les marxes dels miners sobre Madrid estan provocant grans dosis de simpatia. Ho veurem aquesta setmana a Madrid on dimarts i dimecres es manifesten.