Estem treballant a la Roigesfera

Durant els propers dies efectuarem canvis en el disseny de la Roigesfera, per la qual cosa podeu experimentar algunes dificultats a l'hora de carregar els continguts de determinades seccions d'aquest lloc web.

Disculpeu les molèsties

15M, el poble en moviment

0 comentaris
Foto: Oscar Martinez

El tema a la Roigesfera:



Etiquetes de comentaris: , ,

Primer de Maig 2012: sobren els motius

0 comentaris
Avui ens sobren els motius per sortir al carrer. Existeixen milions de raons per a la mobilització dels treballadors. Per començar, en tenim 5.273.600 per sortir a manifestar-nos aquest 1er de maig. La desocupació és sense dubte una de les majors xacres que pateix diàriament la classe treballadora. Amb una taxa d’atur del 22,85%, Espanya és el país de la Unió Europa amb més desocupats. Per exemple, dels 24 milions d'aturats a la Unió Europea, un de cada cinc és espanyol. Paral·lelament, Espanya també lidera l'índex pel que fa a la desocupació juvenil havent superat ja la tràgica barrera del 50%. La darrera enquesta de l’Eurostat constata que els costos laborals a l’Estat espanyol són dels més baixos de la Unió Europea. És absurd, per tant, afirmar que la legislació laboral espanyola és inflexible i garantista per als treballadors i treballadores. Aquest ha estat el principal argument en favor de la reforma laboral, però que en cap cas explica des de la racionalitat el perquè del diferencial de les taxes d'atur en relació a la resta de la UE. Ans al contrari, apunta a un qüestionament del model de creixement espanyol, al qual se suma la caiguda de la demanda tant pública com privada, fruit de les retallades en la inversió pública i la laminació del poder adquisitiu de la gent treballadora...
Font: El Pulso

El tema a la Roigesfera:

El tema a Sírius.cat:


Des del PSUC viu celebrem el dia de la classe treballadora conscients que aquest no és un Primer de Maig més. Immersos en un context de deteriorament permanent dels drets socials, cal que aquest Primer de Maig sigui més que mai una jornada de reivindicació i lluita en un procés de mobilització creixent iniciat amb la convocatòria de la Vaga General del 29 de març.

Lluny de solucionar la situació de precarietat laboral i atur que afecta la classe obrera, les receptes dels governs i de les elits financeres aprofundeixen cada vegada amb més intensitat en la destrucció de l'Estat social i dels drets laborals. La recent reforma laboral decretada pel govern del PP representa la ruptura del consens constitucional de 1978 ja que posa en qüestió el model de relacions laborals dels últims trenta anys. No en va, la nova reforma és una agressió sense precedents contra drets socials històrics com també, contra la negociació col·lectiva i el mateix paper dels sindicats com a representants dels treballadors. És a dir, intenten suprimir els nostres drets i alhora desactivar la nostra capacitat de resposta.

La situació a Catalunya no és menys lesiva que a la resta de l'Estat. La reforma laboral del PP, avalada de manera entusiasta pel govern de CiU, ha provocat que fins al març els ERO hagin augmentat en un 50% afectant a un total de 21.000 treballadors. Catalunya pateix un procés gradual de pèrdua del teixit industrial.

Les dades parlen per si soles: en els últims quatre anys la indústria a Catalunya ha perdut 225.000 llocs de treball i han tancat 3.500 empreses. Tot i això, no sembla que el govern de la Generalitat faci tot el possible per frenar la sagnia mitjançant polítiques actives de creació d'ocupació en el sector. La reforma laboral que "havia de crear ocupació" i que tant agrada a CiU ha fet estralls en la indústria catalana. Només en el que portem de 2012, els expedients de regulació s'han incrementat un 166% respecte al 2011. Per solucionar el problema, CiU no només no fomenta l'ocupació o el desenvolupament tecnològic en l'àmbit de la indústria sinó que ens proposa el model "EuroVegas" per sortir de la crisi. O el que és el mateix, un model basat en el baix valor afegit, la precarietat laboral, la inseguretat en l'ocupació i el frau fiscal.

Assistim a una profunda ofensiva neoliberal contra els serveis públics i el benestar de la ciutadania. La plaga de retalls i els pressupostos generals de l'Estat presentats pel PP el 2012 aguditzen el debilitament de l’esfera pública davant l’interès privat. Els treballadors no només estem pagant la crisi econòmica amb més atur i pèrdua de drets sinó que alhora estem pagant el dèficit públic que es va generar arran de les ajudes multimilionàries que l'Estat va destinar a la Banca. Des del PSUC viu no podem sinó considerar immoral que mentre es retallen 27.000 milions dels pressupostos més altres 10.000 extres en serveis tan essencials com la Sanitat i l'Educació, d'altra banda s'aprovi una nova injecció econòmica a la Banca de 50.000 milions o una amnistia fiscal que pretén blanquejar capitals a preu d’un irrisori 10 % del total. El deute privat sobrepassa el deute públic, i aquesta és precisament una de les grans rèmores que pateix un país que s'encamina cap el subdesenvolupament econòmic i social. La fal·làcia d'una crisi que en realitat és una estafa, ha quedat al descobert. Una crisi econòmica que és social i política. Per que la nova ofensiva expressada tant pel govern català com per l'espanyol, passa també per l'atac als drets i llibertats civils. Amb l’enduriment del codi penal, la restricció del dret de reunió i manifestació, l’equiparació del vandalisme urbà a delictes de terrorisme, l’empresonament preventiu o la vergonyosa iniciativa personal del Conseller Felip Puig invitant a la delació via web, constata que el liberalisme s’ha desprès definitivament del seu vernís democràtic. El seguit de detencions desencadenades els darrers dies a sindicalistes de CCOO, UGT i CGT, així com a vaguistes i militants de l’esquerra organitzada mereixen la més elevada denuncia. Des del PSUC Viu volem expressar la més profunda solidaritat amb l’Isma, el Dani i el Javi, els estudiants en presó preventiva des del matí del 29-M detinguts per participar en un piquet estudiantil . Pretenen negar l’extrema lluita de classes existent al nostre país negant la protesta i la contestació social. Però no ho aconseguiran!

El PSUC viu anima la militància, simpatitzants i en definitiva, el conjunt de la classe treballadora a participar activament en les manifestacions del Primer de Maig que arreu del territori han convocat els sindicats CCOO i UGT. Ara ens toca als treballadors fer-nos al carrer, fer front a l'engany, armar-nos de dignitat i lluitar pels nostres drets.


Etiquetes de comentaris: , ,

Les polítiques de dretes són les violentes

0 comentaris

Una de les característiques de l'escassa consciència democràtica de les institucions representatives a l'estat espanyol és la manera com responen a la legítima protesta i agitació social davant les polítiques summament impopulars imposades a la població i, molt especialment, a les classes populars. I dic imposades, perquè cap de les polítiques dutes a terme pels partits governants a l'estat espanyol i a Catalunya, que estan generant moltes protestes, van aparèixer als seus programes electorals. El mateix va passar durant el govern de Zapatero, tot i que aquest no va recórrer a la repressió que estan ara desenvolupant els governs del PP i CiU a l'estat espanyol i Catalunya. Segons les últimes notícies, el govern del Partit Popular està preparant una proposta legislativa que considerarà delicte qualsevol forma de resistència, incloent la passiva. Aquestes mesures estan orientades a atemorir als col·lectius, com el naixent moviment 15-M, el moviment sindical, els moviments de protesta enfront dels desnonaments, o qualsevol altre, que critiquen i denuncien les mesures impopulars. Aquests suposats delictes seran castigats amb penes llargues de presó. Aquestes mesures són antidemocràtiques i reflecteixen el tic autoritari i repressiu de les dretes espanyoles i catalanes, hereves del règim dictatorial anterior en el qual era pràctica comuna aquest tipus de repressió.

El tema a la Roigesfera:


El tema a Sírius.cat:



En realitat, la resistència passiva és un comportament democràtic que ha fet progressar la pròpia democràcia. Quan l'anciana negra, Rosa Parks, es va resistir a EUA a moure's i desplaçar-se al seient posterior de l'autobús, en un estat del sud segregacionista, va iniciar un procés de resistència passiva que va canviar, per a millor, la qualitat de la democràcia nord-americana, establint-se així el moviment dels drets civils, liderat per Martin Luther King, avui considerat un heroi nacional en aquell país. Tal moviment estava basat en la resistència passiva i en la desobediència civil. La seva coherència, la seva exemplaritat, la raó de la seva causa i el seu comportament no violent, van jugar un paper determinant a conquistar la simpatia i el suport popular, forçant així una resposta i un canvi d'enormes proporcions. I avui continuen a EUA, gairebé en bases diàries, gran nombre de mobilitzacions, basades en resistència passiva, per defensar causes que mereixen una protesta a institucions, lleis o comportaments antidemocràtics que són rebutjats per les classes populars. Un dels últims casos és el moviment dels sindicats, recolzats per amplis sectors de les classes populars que van envoltar el Parlament de l'Estat de Wisconsin per protestar les lleis del governador Scott Walker, pertanyent al Tea Party que, en les seves mesures repressives antagonizó a la gran majoria de la ciutadania d'aquell Estat, fins a tal punt que en un referèndum s'està demanant la dimissió de tal governador. Tots aquests moviments són comportaments democràtics i part del procés de participació popular.

La ultradreta nord-americana que controla el Partit Republicà –el Tea Party- vol criminalitzar aquests actes, com també passa a l'estat espanyol. Però el que en realitat s'intenta amb aquestes prohibicions és estimular la violència que desacrediti aquests moviments. La prohibició i criminalització d'actes de resistència passiva, deixa com a única alternativa la resistència activa. Els moviments de protesta, no obstant això, no han de caure en aquest parany. La violència és profundament reaccionària en aquest context, doncs trenca la simpatia popular cap als moviments de protesta. És la millor manera de desacreditar el moviment de protesta. Qualsevol moviment de protesta guanya si compta amb la simpatia primer, i amb el suport i complicitat després, de la majoria de la ciutadania, fet que està passant, i del que les dretes són plenament conscients, doncs el que desitgen primer de tot és desacreditar aquests moviments, i per aconseguir-ho arribaran a extrems que recordaran la dictadura, que també va criminalitzar aquesta mena d'actes.

Enfront d'aquest atac als drets civils, existeix la necessitat, per mera salut democràtica, de mobilitzar-se. Mostra de l'enorme incoherència (alguns l'anomenen, amb raó, hipocresia) dels anomenats liberals a Espanya (que s'autodefineixen com els grans defensors dels drets individuals), és que estan ara muts enfront l'enorme violació dels drets civils dels ciutadans que representen les propostes del Ministre de l'Interior d'Espanya, Jorge Fernández Díaz, i del Conseller d'Interior responsable de la policia autonòmica catalana, Felip Puig.

Ara bé, tota l'experiència històrica mostra que fracassaran. El seu intent de repressió no és la suposada violència dels manifestants, sinó les idees i causes que aquests representen. Indicador d'això és que el seu propi llenguatge, que defineix als seus adversaris (“enemics”) com “anti-sistema” (considerant-se a si mateixos com els defensors del sistema democràtic) ignora que és l'establishment (al com serveixen el Ministre Fernández Díaz i el Conseller Puig) el que està mostrant clarament que no s'adhereix a les regles democràtiques, doncs imposa polítiques que no estaven als seus programes electorals. En realitat, són els manifestants (paradoxalment anomenats anti-sistema) els que estan defensant la democràcia. Si l'intent de l'establishment fos el de controlar la violència, utilitzarien, almenys, el terme “anti-violents”. En lloc d'això, parlen dels elements “anti-sistema” com l'enemic a eliminar. És un indicador més de la seva nul·la consciència democràtica. Avui, en una situació econòmica i social intolerable, el ciutadà que no està indignat és que és part del problema i no de la solució. I el que no està a la carrers és que no té consciència democràtica.

Font: Vicenç Navarro

Etiquetes de comentaris: , , , ,

O povo é quem mais ordena

0 comentaris

Fa trenta-vuit anys que la dictadura més longeva d'Europa, la salazarista de Portugal, va ser enderrocada per l'anomenada Revolució dels Clavells. Comandaments descontents amb la situació que es vivia al país, embolicat en les guerres colonials d'Angola, Guinea i Moçambic, es van organitzar per enderrocar el govern del dictador António de Oliveira Salazar, en una rebel·lió que s'iniciava quan començava a sonar una cançó prohibida: "Grândola, Vila Morena", de José "Zeca" Afonso. La cançó es va escoltar a la ràdio la matinada del 25 d'abril del 1974, i els capitans de l'exèrcit, al comandament de la tropa, assoliren els punts estratègics. En unes sis hores la dictadura era enderrocada i el poble va prendre els carrers.

El tema a la Roigesfera:


Els presos polítics van ser alliberats, els líders opositors van tornar a Portugal i es va iniciar un procés que comporta la independència de les colònies portugueses, la llibertat política i importants nacionalitzacions. Unes venedores de flors van repartir els seus clavells entre les tropes democràtiques, el que li va donar la imatge poètica i alliberadora a la jornada quan els militars van posar els seus clavells en els fusells.

No obstant això, no es va produir el el canvi revolucionari que molts esperaven a Portugal, les forces d'esquerra més moderada van guanyar la partida electoral i els militars més favorables a continuar la revolució cap al socialisme es van replegar, respectant la decisió majoritària del poble portuguès, evitant un conflicte major.

Font: Sírius.cat

Etiquetes de comentaris: , , ,

Guillotinem la monarquia

0 comentaris

Mentre l'estat espanyol pateix el moment més greu de la crisi, amb la pitjor setmana de l'any a la borsa i un conflicte diplomàtic obert amb Argentina per YPF, un accident ha revelat que el rei Juan Carlos de Borbó era a Botswana caçant elefants. Segons alguns diaris, hi va anar dilluns de pasqua, just el dia que el govern de Rajoy aprofitava per anunciar una retallada de 10.000 milions en educació i sanitat. El rei espanyol va caure mentre era amb uns altres caçadors i s'ha trencat el maluc per tres llocs diferents; l'han hagut de traslladar en avió a Madrid i l'han operat d'urgència aquesta matinada passada.

El tema a la Roigesfera:

El tema a Sírius:


Rann Safaris ofereix com a producte estrella un safari de 14 dies per caçar elefants a Botswana a un preu de 59.500 dòlars (45.496 euros), en el qual inclouen tot el necessari per caçar paquiderms. Alguns dels altres programes que figuren en el catàleg de la pàgina web de l'empresa, són el de 14 dies de safari per caçar lleopards (46.900 dòlars, aproximadament 35.800 euros) o el de 14 dies per caçar búfals (29.120 $, al voltant de 22.200 euros).

A la xarxa de seguida s'han vist mostres d'indignació, amb l'etiqueta #borbondimision de gent que es queixa que Juan Carlos gaudís d'uns dies de cacera mentre el govern espanyol imposa retallades i recepta austeritat.

Us expliquem quant val cacera de Juan Carlos a Botswana

Botswana és considerat un paradís pels aficionats a la caça major i hi ha diverses companyies que ofereixen safaris de luxe amb llicència per caçar un elefant per uns 45.496 euros, més els búfals en una estada d'uns dotze dies. Hi ha tota una indústria del turisme adreçada exclusivament als aficionats a la caça, als quals s'ofereix l'oportunitat de caçar elefants, lleopards, girafes i tota mena d'animals salvatges durant una estada en campaments de luxe situats en parcs nacionals.

És el govern d'aquest país qui concedeix un nombre limitat de llicències a l'any per espècie per tenir un cert control sobre la caça d'animals salvatges.

Juan Carlos de Borbó se'n va anar a Botswana dilluns passat i s'ha passat tota aquesta setmana caçant i allotjant-se en un d'aquests campaments de luxe.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

El robatori planificat de l'aigua de Catalunya

0 comentaris

RdP: Inminente privatización de la empresa pública ATLL from Ingeniería Sin Fronteras on Vimeo.



Què està passant amb l'aigua de Catalunya? Professionals, agents socials i ciutadans organitzats denuncien la lucrativa gestió de l'aigua que estan portant a terme algunes empreses amb un patrimoni que és de tots els catalans i catalanes. Així mateix, exigeixen una major transparència a l'interior de l'Agència Catalana de l'Aigua.

La Plataforma Aigua és Vida denuncia que "el Govern de la Generalitat, amb el suport i complicitat dels grans poders econòmics catalans, està posant a l’ordre del dia la privatització de bona part del sistema públic de gestió del cicle integral de l’aigua i dels seus serveis associats, amb l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL) i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) al capdavant. El govern ha engegat una campanya de descrèdit d’aquestes institucions, degut al gran deute que arrosseguen. Un deute generat sota els successius governs de la Generalitat, que des de l’any 2000 no han estat capaços d’abordar les decisions polítiques i financeres adequades i necessàries per aturar primer i disminuir després l’escalada d’aquest deute."

Etiquetes de comentaris: ,

Eleccions 20-N

0 comentaris

L'oblit del passat recent d'Espanya, encoratjat primordialment pels partits conservadors, explica que gran part de la joventut conegui molt poc la història d'aquest país. De la Segona República, per exemple, sol desconèixer-se que va ser una de les èpoques més reformistes i amb majors canvis en la primera meitat del segle XX, malgrat la seva brevetat. De la dictadura es desconeix també que va ser de les més sagnants que hi ha hagut a Europa, com ho mostra que per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, Franco va cometre 10.000. El que se'ls ha transmès als joves és que aquell règim va permetre el desenvolupament econòmic i social del país, amb el sorgiment de les classes mitjanes que van pressionar perquè es fes la Transició a la democràcia (considerada com a modèlica) guiada pel monarca, que ens va conduir a una democràcia homologable a qualsevol democràcia europea. La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. La dictadura va imposar un enorme retard econòmic, polític i social al país, de manera que quan el dictador va morir, teníem les desigualtats més grans, i la despesa pública social i el nivell educatiu més baixos de l'Europa occidental. Font: Vicenç Navarro

El tema a la Roigesfera:

También se ignora que la Transición de la dictadura a la democracia se hizo en términos muy favorables a las fuerzas conservadoras, aun cuando el mayor impulso que forzó el fin de la dictadura procedió de las movilizaciones populares, y muy en especial de la clase trabajadora de las distintas naciones y pueblos de España. Nuestro país tuvo el mayor número de huelgas de Europa entre 1974 y 1978, de manera tal que, aunque el dictador murió en la cama, la dictadura murió en la calle. Tal presión, sin embargo, no fue suficiente para que hubiera una ruptura con el régimen anterior. Las fuerzas conservadoras continuaron teniendo un dominio casi completo de los aparatos del Estado, así como de las instituciones financieras y económicas y gran parte de los medios de mayor difusión.
Este dominio determinó, entre otros hechos, el diseño de la Ley Electoral, que tenía como objetivo debilitar a las izquierdas en general y al Partido Comunista en particular. Tal partido había protagonizado la lucha contra la dictadura y era percibido por los sucesores del franquismo como su mayor enemigo. Esta ley estableció las bases de un bipartidismo que, sesgado hacia la derecha, dificultó enormemente la aparición y crecimiento en el arco parlamentario de opciones de izquierda. La izquierda mayoritaria, al ver que este diseño la beneficiaba a ella a costa de la más temida y radical, respaldó tal bipartidismo que, aun cuando favoreció el tamaño de su grupo parlamentario, dificultó el desarrollo de su programa electoral, pues al no obtener fácilmente mayorías, se tuvo que aliar más frecuentemente con las derechas nacionalistas conservadoras que con los partidos a su izquierda. El hecho de que el Gobierno tripartito catalán fuera más progresista y avanzado en sus reformas que el Gobierno socialista español se debe precisamente a que el Partido Socialista de Catalunya tuvo que aliarse con otros partidos a su izquierda. Tal Gobierno tripartito lideró el periodo más progresista que haya vivido Catalunya en los últimos setenta años, lo cual explica la enorme hostilidad que despertó en el establishment nacionalista conservador catalán.
El sesgo del proceso electoral y las alianzas que determinó explica el enorme y creciente desfase entre lo que la población desea y lo que los gobiernos aprueban, un desfase especialmente perjudicial para el Gobierno socialista, cuyas renuncias durante el periodo 2008-2010 a sus promesas electorales han creado un enorme rechazo. Ello ha dado pie a que las derechas (sucesoras, en su mayoría, de las fuerzas que dominaron la dictadura) se aprovecharan hábilmente, presentándose como “el partido de los trabajadores” criticando al Gobierno Zapatero con argumentos propios de la izquierda. Entre otros, han señalado que España es el país con mayores desigualdades en la UE, ocultando que han sido tales fuerzas, que el PP representa, las causantes de que España haya sido siempre el país con mayores desigualdades, que se han incrementado con la crisis y que, sin ninguna duda, se acentuarán todavía más con las políticas neoliberales que el PP ha propuesto, en caso de que gobierne.
Esta distancia ha generado una protesta generalizada, liderada por el Movimiento 15-M, que goza de un amplio apoyo popular (el 62% de la población), y que está indignado con la clase política porque considera que no les representa. Una respuesta comprensible ante esta situación, pero errónea, sería la de abstenerse. El movimiento de rebelión continuará y se incrementará todavía más con el futuro que se avecina. La recuperación de la democracia exige una segunda transición desde la democracia incompleta a la democracia que la ciudadanía exige, que incluye una representatividad más proporcional y formas de participación directa, hoy prácticamente inexistentes. Se requieren, además, cambios profundos, tanto en la Ley Electoral como en el sistema de financiación de los partidos y su democratización.
Pero esto no se conseguirá absteniéndose. La lucha por la democracia va a ser una lucha larga y difícil que debe realizarse en todos los frentes. Las necesarias movilizaciones y la agitación social son esenciales. Pero esta necesaria presión, para tener impacto sobre el bienestar de la población, debe traducirse también en intervenciones legislativas, lo cual requiere una presión sobre las únicas instituciones representativas existentes, por insuficientes que sean. De ahí la enorme importancia de respaldar a aquellos partidos que, por su origen e historia, puedan y quieran apoyar al necesario movimiento de rebeldía.

Etiquetes de comentaris: ,

In memoriam Trinidad Gallego, La Trini

0 comentaris

La històrica militant comunista Trinidad Gallego, coneguda com la Trini, va morir ahir als 98 anys. Nascuda a Madrid, Trinidad Gallego era enfermera i miltant del PCE des del 1935. La Trini va ser una de les milers de dones comunistes durament repressaliades pel franquisme, que va passar bona part de la seva vida a les presons de Las Ventas i d’Amorebieta, per la seva militància comunista. Actualment militava al PSUC-Viu i era col·laboradora habitual de la Fundació Pere Ardiaca, en l'àmbit de la Memòria Històrica.

Esa fue mi vida. Siempre defenderé las ideas comunistas porque creo que sólo desde ahí se puede luchar contra lo que se nos vino encima y contra lo que sucede hoy, que yo no sé si la gente lo ve, pero yo sí lo veo. Y menos mal que me moriré pronto, porque con 85 años yo no sé si he hecho bastante, pero lo cierto es que ya no puedo más. “Trini”, 1998

El tema a la Roigesfera:


Va néixer el 28 d’octubre del 1913. Va viure sempre amb la seva mare i la seva àvia com a figura paterna. Quan era petita no tenia consciència de les diferències de classes socials. Va anar a l’escola i va ser educada amb la màxima llibertat que era possible en aquell temps. Va tenir moltes feines i sempre va aprendre a buscar-se la vida ella sola.

A casa seva gairebé no parlaven de temes de política. Però el 1934, i com a conseqüència de la “Revolució d’Octubre”, un cosí de la Trini li va demanar ajuda per auxiliar els fills de les lluitadores que van ser empresonades a Astúries. Va col·laborar, doncs, amb les socialistes per refugiar-los a Madrid. A poc a poc es va adonar de les diferències tant ideològiques com socials de la gent que l’envoltava, o sigui, els seus veïns. El 1935 ingressa al Partit Comunista.

A la feina observava totes les injustícies de les monges i, amb altres infermeres, el 1936 va crear el “Comité de Enfermeras”. Durant tota la guerra va estar a l’hospital de sang amb els ferits de la guerra. La seva lluita en aquest conflicte bèl·lic va ser curar ferits, organitzar l’hospital i atendre els desesperats.

El 13 d’abril del 1939 un veí la va denunciar i les tres, la Trini, la seva mare i la seva àvia, van ingressar a la presó de Ventas. Van ser jutjades i condemnades a 30 anys. Les van traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). El setembre del 1941 van sortir indultades i van ser desterrades. La seva mare i la seva àvia van anar a un pis que la Trinidad va trobar per a elles (quan va sortir la seva àvia de la presó tenia 90 anys). Ella va anar a treballar a Alacant. La tornen a detenir el febrer del 1942 per les seves activitats clandestines organitzant el Partit Comunista d’Espanya. La condemna és la mateixa que l’anterior. Va estar a la presó fins el 1945. En sortir, aconsegueix feina a Baena (Còrdova) i Alcahuete de la Sierna (Jaén). En aquest període, auxilià uns guerillers que eren a la muntanya.

El gener del 1947 la van detenir un altre cop per auxili a bandolers. Malalta, la traslladen un altre cop a la presó de Ventas el 1948, on li arriba la notícia de la mort de la seva àvia i de la seva mare. En total, passa set anys en diferents presons treballant d’infermera i llevadora. A totes les presons on s’està les condicions són terribles: ni sanitat, ni menjar, ni higiene...només cançons i balls per evitar el fred i la gana. El 1951 arriba a Barcelona. Va viure en molts pisos però al final es va instal·lar definitivament a Nou Barris. Van ser temps difícils plens de por i ella, que no volia lliurar-se arribada a aquest punt, només pensava a menjar i sobreviure.

La Trinidad va ser una dona molt valenta, culta, intel·ligent, exigent, amb sentit de l’humor i sense por a la mort. I el que ella mai no va fer és oblidar ni perdonar tot el que li havien fet a la seva àvia. Activa militant social i política militava al PSUC-Viu. Des del 2006 era sòcia d'Honor de la nostra Fundació.

Seguim el teu exemple Trini, sempre dempeus!

Fundació Pere Ardiaca

Etiquetes de comentaris: , , ,

El despropòsit del govern grec

0 comentaris

El govern grec va dur a terme un xantatge descarat i obert i una intimidació ideològica contra el poble en relació amb l'acord per a la gestió del deute estatal, anunciant un referèndum. Al mateix temps el govern del PASOK va demanar un vot de confiança del Parlament. L'Oficina de Premsa del CC del KKE va fer la següent declaració: “A baix el govern! Eleccions ja! No al xantatge descarat i a la intimidació ideològica contra el poble. El xantatge no tindrà èxit. L'anunci del Primer Ministre d'un referèndum significa que s'està creant un mecanisme enorme de coacció del poble mitjançant el qual el govern i la UE utilitzaran tots els mitjans, amenaces i provocacions per sojuzgar a la classe obrera i els sectors populars i aconseguir un Sí per al nou acord. El referèndum es va a dur a terme amb una llei reaccionària, agrupant a la posició del KKE amb la posició de la ND i dels altres partits, malgrat el fet que són posicions diametralment oposades, mentre l'estratègia del govern s'identifica amb l'estratègia de la ND, del LAOS i d'altres secuaces. Eleccions ja. La classe obrera i els sectors populars les han d'imposar i rebre amb mobilitzacions multitudinàries en tot el país. Amb la seva acció i vot han d'infligir un cop fort al sistema burgès polític, aplanar el camí per al derrocament de la línia política antipopular, el poder dels monopolis.” El KKE crida als treballadors, als autònoms, als joves d'Ática a una manifestació a la Plaça de Sintagma, el divendres 4 de novembre a les 6 de la tarda. Fa una crida per a una aliança perquè el poble pugui intervenir més decisivament en els esdeveniments.
Font: KKE

El tema a la Roigesfera:




Etiquetes de comentaris: , , , ,

Assassinat Muammar Al Gaddafi

0 comentaris

Sí Gaddafi ha mort, ha mort defensant el seu poble. No ha fugit als EUA per amagar-se, com tants altres genocides, no s'ha fugat amb els diners de la seva gent a estiuejar sota les tranquiles palmeres, no s'ha doblegat als interessos imperialistes de l'OTAN. SI Gaddafi ha mort, ha estat assassinat com un heroi, per una multitud de mercenaris a sou de París, Washington, Roma i Madrid. Si Gaddafi ha mort, els mitjans occidentals han estat còmplices del seu assassinat, demostrant no només el mal gust d'alegrar-se per una mort, sinó el racisme i la ignorància que dominen les línies editorials de El País i el Público, ja només simples òrgans de propaganda del feixisme institucionalitzat. Si Gaddafi ha mort, ha nascut un heroi, un màrtir, l'ombra del qual recorre ja els pobles sotmesos a l'Imperialisme i alimenta les més venjatives aspiracions dels desposseïts contra l'occident criminal. Si Gaddafi ha mort, ha mort l'esquerra europea, incapaç de mantenir-se coherent en els més bàsics dels drets humans, el dret a la sobirania, el dret a la vida, el dret a la pau. Si ha Gaddafi ha mort, ha nascut un símbol, un símbol de resistència i esperança per al continent africà, el testimoni del qual recullen ja al Congo, a Algèria i a Síria. S'alegren del seu vil assassinat els racistes, els feixistes i els ignorants. I no volen veure en la seva eufòria, que estem davant d'una nova batalla, però que la guerra, tot just continua i l'occident criminal l'està perdent.
Font: El Gos Feral

El tema a la Roigesfera:



Etiquetes de comentaris: , ,

#15O, la crisi del capitalisme

0 comentaris

Aquesta crisi econòmica de caràcter estructural és la constatació que el capitalisme, com a sistema econòmic en què els mitjans de producció són propietat privada, en la seva majoria, no funciona. Aquesta crisi afecta als països més desenvolupats d'occident com són Europa i els EUA, i no és una crisis conjuntural, temporal o circumstancial, producte de l'elevat deute intern, sinó una crisis de les polítiques fonamentalistes neolliberals, que han provocat la destrucció de l'estat del benestar, dels drets dels treballadors i les treballadores i la ciutadania en general. Mentres, països amb economies socialistes com la República Bolivariana de Veneçuela han obtingut aquest primer trimestre de l'any un creixement econòmic de un 4,5%.

El tema a la Roigesfera:



Etiquetes de comentaris: , , , , ,

En llibertat René González

0 comentaris

L'antiterrorista cubà, René González, ha estat alliberat aquest divendres després de 13 anys confinat en una presó ubicada a Marianna, Florida. René González és un "els 5 herois cubans" condemnats als Estats Units per vigilar organitzacions terroristes d'origen cubà-americà amb seu a Miami que intentaven atemptar a l'illa. L'heroi cubà va ser alliberat a les 04h30 locals (08h00 GMT) d'aquest divendres i es troba amb les seves filles Ivette i Irmita, el seu pare i el seu germà Roberto, segons ha informat el seu advocat Phillip Horowitz. No obstant això, no pot veure la seva mare, Irma Sehweret, ni la seva dona, Olga Salanueva pel fet que el Govern dels Estats Units no els va atorgar la visa per esperar a la sortida. González, tot i sortir de presó, no podrà tornar a Cuba a causa d'una ordre judicial que l'obliga a estar tres anys més en llibertat supervisada.
Font: Sírius

El tema a la Roigesfera:



Des de la presó de Marianna a Florida, informe de l'alliberament de René González, un dels 5 antiterroristes cubans presos il·legalment als EUA, que ha estat alliberat però amb l'impediment de tornar durant tres anys a Cuba, i l'obligació d'instal.larse al Miami de la màfia i els "gusanos" de l'exili cubà.

"El dia d'avui René González s'ha convertit en el primer dels cinc antiterroristes cubans presos en presons dels Estats Units a ser alliberat, en posar els peus fora de la presó".

El jurista va dir que René González es troba en bon estat de salut després de ser examinat després de sortir.

A Cuba la correponsal de teleSUR ha informat que la tarda d'aquest divendres "totes les religions es reuniran i faran una proclama del Comitè de Solidaritat pel cas de 5 herois".

"A la proclama que realitzaran els credos aquesta tarda s'exigirà a més l'extradició de Posada Carriles", conegut terrorista acusat de nombroses morts i protegit als EUA.

Gerardo Hernández, Fernando González, Ramón Labañino, i Antonio Guerrero són es troben encara presos als Estats Units, des del 12 setembre de 1998.

La seva detenció ha desencadenat nombroses protestes en diverses parts del món on des d'intel.lectuals, familiars, polítics i altres sectors de la societat civil, han exigit el seu alliberament.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Quan es pot reformar la constitució

0 comentaris

Hem estat veient recentment com partits governants (tant a nivell central com autonòmic) estan aprovant mesures altament impopulars, que no estaven incloses en les seves propostes electorals, i que s’estan duent a terme suposadament per mandat dels mercats financers, als quals ningú ha escollit. El 82% de la ciutadania estava en contra, per exemple, de l’endarreriment de l’edat de jubilació; el 86% en contra de la congelació de les pensions; el 68% en contra de les retallades de la despesa sanitària, i així un llarg etcètera , la qual cosa no va ser un obstacle perquè la majoria de les Corts espanyoles aprovessin aquestes mesures. Una conseqüència d’això és l’enorme distància que s’està creant entre representats i representants, amb la pèrdua de legitimitat dels últims. No és d’estranyar que la classe política dominant estigui considerada per la població com el tercer gran problema que té el país...
Font: Vicenç Navarro

El tema a la Roigesfera:

Etiquetes de comentaris: ,

En defensa de la Sanitat Pública

0 comentaris

En el camp de la Sanitat Pública, la finalitat última de CIU és aconseguir la privatització parcial o completa del nostre sistema sanitari. Darrere de l’excusa de la “crisi” i la “insostenibilitat del sistema sanitari” s’amaga un plantejament covard que promulga la solució de la cojuntura económica a base de retallades sobre els més dèbils: els ciutadans del carrer. La brutal i injustificada reducció del pressupost sanitari, fonamentalment a expenses de la despesa en capital humà, el tancament de serveis i l’anul·lació de prestacions sense cap estudi de les conseqüències, l’obertura dels centres públics a l’explotació per empreses privades, la negació de l’assistència sanitaria reglada a tot aquell que no porti més de 6 mesos empadronat a Catalunya, el recent traspàs de propietat dels principals hospitals catalans de la Seguretat Social a l’Institut Català de la Salut… són la crònica de la intensificació de les polítiques de privatització que pretenen dur a terme sense donar-les a conéixer a la població i sense el debat amb el que una decisió d’aquest calat ha de comptar.

Font: Grup de Defensa de la Sanitat Pública

El tema a la Roigesfera:






Etiquetes de comentaris: , , ,



Arxiu